El socialista Evaristo Martí assenyalant la Sénia amb Rossell, el poble on és alcalde, als seus peus. / Miguel Lorenzo
CRÒNIQUES VALENCIANES
Baix Maestrat, on el silenci parla
Fem cap a Rossell, la Jana, Canet lo Roig, Traiguera i Vinaròs per copsar els ànims d’alcaldes i veïns. Lluny del soroll de València i d’Alacant, hi imperen la calma i alguns sentiments contradictoris.
Diuen que, al Maestrat, el silenci parla. Que ho fan les fulles en caure de l’arbre, les pedres dilatades per la calor i, és clar, el vent quan bufa. Les oliveres que poblen aquest entorn també parlen d’una vida mil·lenària, fins al punt que arreu del planeta no hi ha una concentració d’oliveres monumentals tan rica com la del Montsià i el Baix Maestrat, dues comarques separades per la frontera catalano-valenciana però amb una fesomia homologable.
“Frontera? Jo mai no he pronunciat aquesta paraula per referir-me al nostre territori! Vols dir que aquí hi ha cap frontera?”, demana Evaristo Martí,alcalde socialista de Rossell des de ja fa 18 anys.
“No és una frontera, sinó un pont, un simple pont!”, exclama tot seguit. I per constatar-ho, no dubta a pujar fins a l’ermita de Sant Marc, situada a 565 metres d’altitud, i assenyalar cap a l’esquerra.
—Veus? Allò del fons és la Sénia, i les cases que hi ha tot just al davant, al costat de les fàbriques, les Cases del Riu, una pedania de Rossell. Estan separades per un pontet.
L’alcalde no amaga la seua “preocupació” pel moment present, “perquè els vincles són enormes”. I n’enumera alguns, com ara la vuitantena d’alumnes de Rossell que cada dia acudeixen a l’institut de la Sénia; la gent que està casada amb catalans o catalanes; els que treballen a l’altra banda del riu, hi tenen comerços o hi van al metge... No debades, fins que no va inaugurar-se l’hospital de Vinaròs, el 1992, la majoria de la gent de la comarca naixia al de Tortosa, que quedava bastant més a prop que no el de Castelló de la Plana. “La meua dona treballa a l’institut d’Alcanar i els meus fills entrenen a la Sénia i pertanyen a la Federació Catalana de Futbol”, resumeix des de l’experiència personal Martí, que encara afegeix un altre element vertebrador, en aquest cas de caire místic: el Bisbat de Tortosa, on són adscrites les 47 parròquies del Baix Maestrat i els Ports.
“Trobo que la independència de Catalunya no afectaria les relacions humanes, ens uneixen llaços afectius de fa molt de temps”, pronostica l’alcalde de Rossell, que aposta pel “diàleg” com la via per arribar a una “entesa”, alhora que condemna la “violència” i la “judicialització” del conflicte.
Per això el neguitegen alguns comentaris en contra de la Guàrdia Civil que ha llegit aquests dies a Facebook. A la població hi ha una caserna de la Benemèrita, amb quatre membres del cos armat que vetllen per la seguretat dels veïns: “Són uns agents andalusos que conviuen de fa molt amb nosaltres, amb dones i fills perfectament integrats”, explica Martí, “és la primera vegada que es respira una certa tensió”.
Empresari del moble i secretari general del PSPV-PSOE de Ports-Maestrat, el primer edil de Rossell percep “una joventut més escorada cap a posicions independentistes que no la gent gran”. No amaga la seua decepció —“sento tristor”— i urgeix a “bastir ponts”. “Si els de Madrid i els de Barcelona no seuen a parlar, no hi haurà una sortida... Potser caldria reconèixer la singularitat catalana, concedir-los un concert com el basc i estendre’l també al País Valencià”, remata.
Com la Jonquera i el Pertús
Al bell mig de la Jana, a la plaça Major, s’erigeix l’església de Sant Bartomeu, d’unes dimensions considerables. Al carrer del costat, el dels Frares, la silueta imponent d’un forn gegant de mitjans segle XVI que encara funciona. I a la porta de l’Ajuntament, una bicicleta sense nugar. Ben mirat, qui hauria de furtar-la?
Ací no es veuen banderes a les balconades, com sí que passa aquests dies a tantes i tantes ciutats del País Valencià. Els seus 700 habitants s’ho miren amb la mateixa calma que respiren.
“Hi ha posicions enfrontades, com pertot arreu, però al darrere no hi ha l’anticalanisme”, raona Domingo Tolós, l’alcalde des de 2015 en representació de la coalició Compromís. Fuster de professió, pertany al Bloc Nacionalista Valencià des de 2010 i confirma la tendència a circular cap al nord: als cinemes d’Amposta, a la inspecció tècnica de vehicles (ITV) de Camp-redó o a les bodes, batejos i comunions de Sant Carles de la Ràpita, “perquè nosaltres no fem les celebracions a Vinaròs ni a Peníscola”
Domingo Tolós, alcalde de la Jana en representació de Compromís. / Miguel Lorenzo
Tolós és una dels milers i milers de persones del Baix Maestrat nascudes a Tortosa. Assegura que, al bar del poble, Catalunya no genera grans debats. “És clar que se’n parla, però no provoca les discussions que sí que he presenciat aquests dies a la Ràpita”, matisa.
“Em preocupa l’actitud del Govern de l’Estat espanyol, em fa pànic què puga passar pròximament”, continua l’alcalde. “El poble català té molt de seny, sap fer les coses com toca i sempre ha primat la paraula i el diàleg, però les declaracions de [la vicepresidenta espanyola] Soraya Sáenz de Santamaría i de Rafael Hernando [portaveu del PP al Congrés dels Diputats] o segons quines mentides que escampen els mitjans de comunicació espanyols no fan presagiar res de bo”, expressa. En aquesta línia, lamenta el discurs que el rei Felip VI va pronunciar dimarts de la setmana passada, que a la Jana no van poder seguir en directe.
“A les 9 en punt va marxar la llum de tres o quatre pobles, entre els quals el nostre”, riu. “Però l’he escoltat parcialment en diferit i no hi he advertit cap novetat: moltes referències al marc constitucional i cap ni una als ferits de l’1 d’octubre per culpa de l’actuació desproporcionada de cossos i forces de seguretat”. “Havia de posar una mica de llum al final del túnel i no va desmarcar-se del guió del PP. Ja m’ho penso, que li van escriure el discurs, cosa que em fa sentir vergonya. No em veig representat per aquest senyor”, sentencia.
Tolós, de fet, reclama que es respecte el “dret d’autodeterminació”, que hauria d’estar reconegut a “l’Europa dels pobles cap a la qual caminem”. I, en cas d’independència, tampoc creu que canvie gaire la relació amb els veïns del nord. “O és que la Jonquera i el Pertús viuen d’esquena pel fet de formar part d’Estats diferents?”, interroga. “Canviaria la nacionalitat, però no allò que ens uneix”, diu.
PP i Podem, tan a prop i tan lluny
Canet lo Roig és una illa enmig del Baix Maestrat. Una illa, literalment. Per anar-hi, cal fer-ho a propòsit, perquè la resta de carreteres passen de llarg. Potser és gràcies a això —a la menor exposició a la contaminació— que les oliveres de Canet gaudeixen de fama mundial. Un autèntic privilegi per als sentits.
El hall de l’Ajuntament n’ofereix un tast. Està decorat amb fotografies dels arbres monumentals del municipi, alguns dels quals han obtingut primers premis. “Veritat que són preciosos?”, pregunta i contesta l’alcaldessa, María Ángeles Pallarès, amb carnet del PP.
“Som terra de cruïlla i compartim moltes coses”, avança mentre acomiada l’alcalde de Sant Rafel del Riu, amb qui estava reunida. “Precisament, aquest diumenge [diumenge passat, per al lector] ens apleguem al Tossal del Reigent de l’Aragó, Catalunya i la Comunitat Valenciana, tal com fem cada any”. Ubicat a la part catalana dels Ports, a 1.350 metres sobre el nivell del mar i en plena cruïlla del Matarranya, el Montsià, els Ports i el Baix Maestrat, el Tossal té un valor simbòlic important.
“Sembla mentida que els alcaldes d’una mateixa comarca —ni que siguen del mateix partit— no es parlen entre ells, com de vegades he comprovat a Alacant. Aquí, en canvi, els de tots els pobles ens duem la mar de bé!”, emfasitza Pallarès. I com a mostra, un botó: la Taula del Sénia, mancomunitat on són adscrits 15 municipis valencians, nou de catalans i tres d’aragonesos. Fa 11 anys i mig que existeix, amb gran vigor.
L'alcaldessa de Canet lo Roig, María Ángeles Pallarès, del PP. / Miguel Lorenzo
“L’assessor fiscal de Canet és d’Alcanar, els meus fills van a la piscina de la Sénia i gairebé tot el turisme que tenim és català... Mira, el meu primer nòvio va ser un català!”, evoca l’alcaldessa per remarcar la fluïdesa de relacions.
“Als bars i els carrers no, però a Facebook alguna gent del poble ha radicalitzat la seua posició sobre el tema, i la situació ja és extrema: o juguem tots o trenquem la baralla”, rebla Pallarès, per a qui el Govern català “ha fet la seua, imposant un model al conjunt de la societat, encara que no disposava d’una majoria clara al darrere”. Ara bé, tampoc no eximeix de responsabilitat l’executiu de Mariano Rajoy, perquè “podria haver permès una consulta no vinculant, amb observadors, que permetera conèixer l’opinió de la gent, i més endavant, si el resultat haguera estat positiu, celebrar un referèndum amb garanties plenes”.
Tot plegat mitjançant una reforma de la Constitució, que, segons ella “no és inamovible”. “Ja han transcorregut 39 anys de la seua aprovació, la vida evoluciona molt ràpidament i no podem quedar-nos aturat en el res no es toca”, afirma. “Si no, Catalunya i Espanya semblen abocades a un divorci total”, avisa.
De qualsevol manera, la idea d’una Catalunya independent no entra en el cap de María Ángeles Pallarès. “No, no m’ho imagino... Com hauria d’haver-hi aquí una frontera? Però si n’hi hagués, suposo que mantindríem el contacte i que duríem a terme les mateixes activitats que ara”.
“La frontera sempre ha estat una terra d’oportunitats, la benzina acostuma a ser més barata, mirem-ho així”, deixa anar amb un somriure a la boca Enric Pla. Professor d’institut, milita a Podem i és l’alcalde més important de la formació al País Valencià. De fet, després dels primers edils de les grans ciutats governades per plataformes afins —Madrid, Barcelona, Badalona, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol—, es podria afirmar que es tracta d’un dels alcaldes més rellevants de Podem.
Vinaròs és la capital del Baix Maestrat i compta prop de 30.000 habitants. Tal com afirma Enric Pla, està "a zero quilòmetres de Catalunya”, un element que possibilita de veure les coses des d’un altre angle. “A Múrcia o Jaén la independència de Catalunya es percep com quelcom més dramàtic que no aquí”, exposa tot just abans de certificar que les relacions amb els veïns del nord són “molt i molt intenses”.
“Com que al País Valencià l’anterior Govern no convocava oposicions, molts professors van marxar cap a les Terres de l’Ebre, on actualment la meitat dels docents són valencians”, explica Pla. La barreja, per tant, és gran, igual com al grup de WhatsApp que comparteixen els alcaldes de la Taula del Sénia, on els esdeveniments de Catalunya, segons confessa, es viuen “amb expectació però sense dramatisme”.
Alguns dels principals protagonistes del procés, per cert, són oriünds de la zona. És el cas de Carme Forcadell, la presidenta del Parlament, natural de Xerta; de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda del Govern català detingut el 20 de setembre a fi de desactivar el referèndum, que és de la Ràpita, mentre queGermà Bel, diputat de Junts pel Sí nascut a les Cases d’Alcanar —la frontera costanera amb el País Valencià—, va estudiar a l’institut de Vinaròs. A més de cognom, Bel és el nom d’un municipi del Baix Maestrat situat al costat de Rossell.
Enric Pla, de Podem, és l'alcalde de Vinaròs, la capital del Baix Maestrat. Apareix fotografiat a la porta del consistori que governa. / Miguel Lorenzo
“No cal patir”, assenyala l’alcalde de Vinaròs, “perquè malgrat els desajustaments inicials, una Catalunya independent no seria Albània ni Afganistan, sinó un dels països més civilitzats i moderns d’Europa”. Fet i fet, Pla troba que “sentimentalment, la llunyania existent sembla irreversible, i la política lamentable practicada pel senyor Rajoy en té molta culpa”. Uns retrets que fa extensibles al monarca: “Als escacs, quan mous la fitxa del rei vol dir que estàs perdent la partida”.
Per aquesta raó, el primer edil vinarossenc posa com a paradigma “els governs conservadors d’uns altres països que han transitat cap a processos negociats” i anima l’Estat espanyol a prendre aquesta direcció sota l’argument que “la gent no vota igual en un moment de molta excitació que quan té la certesa que el seu vot resulta vinculant, perquè llavors l’envaeixen totes les pors”. Pla no descarta una oferta de “pacte fiscal” que “li faça replantejar-se les coses al PDCat”.
‘Lo’ parlar no val diners
La llibreria de Mariola Nos és un museu. Un museu en el sentit ampli de la paraula: per la decoració exquisida i perquè la part superior alberga una sala d’art, ni que siga petita. Ubicada al cor de Vinaròs, hi predominen els llibres en català. La seua impulsora no se n’amaga gens i ha adoptat el domini .cat al seu web. Entre els seus clients fidels, n’hi ha uns quants de l’altra banda del Sénia: d’Alcanar, de les Cases, d’Amposta...
“Aquí tot està molt barrejat, el mestissatge és ben evident”, comenta asseguda en una butaca de la seua botiga. “Abans se sentia parlar dels Països Catalans, però tants anys de PP a la Generalitat, es noten”, prossegueix. Dit això, “a la comarca, l’anticatalanisme no funciona, el PP d’aquí mai no l’ha fet servir, tothom entén que som més aviat germans”. Per contra, la direcció autonòmica de la formació va mostrar-se molt crítica amb la cadena humana de la Diada de 2013, que va ultrapassar els límits de Catalunya i va endinsar-se a Vinaròs.
“Mig Vinaròs hi era”, evoca Nos, una partidària aferrissada del “dret de decisió del poble català” que qualifica de “barbaritat” l’actuació policial de l’1-O. No obstant, a les finestres de la població no pengen banderes estelades ni espanyoles. Segons ella, “perquè aquí la gent s’estima més d’expressar-se a les xarxes socials”.
Mariola Nos a les escales de la seua llibreria, que porta el seu nom i està ubicada al centre de Vinaròs. / Miguel Lorenzo
“La independència de Catalunya no ens afectaria especialment”, subratlla aquesta llibretera. “Escolta, viuríem al costat els uns dels altres, igual com ara, que no s’emporten Catalunya i els catalans a una altra banda!”, conclou irònicament.
És, si fa no fa, la mateixa ironia que destil·la Ramon Mampel, secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders, popularment coneguda com la Unió. Una organització agrària valenciana de caire progressista molt arrelada al Baix Maestrat. Mampel, bonhomia en estat pur, un enamorat del seu entorn agrícola i paisatgístic, que s’esforça a preservar i acaronar, en parlar de Catalunya no pot evitar de recordar les paraules de son pare: “Loparlar no val diners i pots arribar a entendre’t”.
“El problema és que s’ha perdut massa temps... Com han de seure a parlar ara?”, pregunta en referència implícita a Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. “S’ha arribat massa lluny i no serà senzill fer marxa enrere”, es plany.
“La varietat d’olivera farga és característica del Montsià i del Baix Maestrat; l’oli i les garrofes, ens les compren a Tortosa; anem a les granges integradores de porcí i de pollastre catalanes; les parets de pedra en sec són idèntiques; la domesticació del territori, també; la jota és la mateixa; els grups musicals són una mescla d’intèrprets catalans i valencians...”, detalla Mampel amb el seu coneixement mil·limètric de l’hàbitat.
Ramon Mampel, secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders, en un dels camps de Traiguera, plens d'oliveres mil·lenàries. / Miguel Lorenzo
“Si la vaca és dalt del Montsià, aquí plourà”, resa la frase feta parida per la saviesa popular. La “vaca” és un núvol de característiques especials que apareix de sobte, com si fóra un barret, dalt de la serra que dóna nom a la comarca adjacent i que s’observa amb claredat des dels camps de Traiguera, d’on és Mampel i on cultiva els seus camps. De fet, malgrat les dues hores d’anada i dues més de tornada que el separen de València, dorm cada nit a casa. El càrrec de secretari general de la Unió no l’ha fet distanciar-se del poble.
“Conec exalcaldes catalans de la UCD que volen votar i no els deixen”, fa saber. “A mi no m’agradaria que es produís un trencament, però alguna cosa haurà de canviar... O és que no es pot reformar una Constitució que ja té 40 anys? Si en passar la dictadura vam ser capaços d’arribar a una entesa, tot i que hi havia unes diferències ideològiques molt més grans, per què no intentar-ho ara?”. Siga com siga, Mampel no ha detectat més visceralitat aquests dies. “És que aquí la gent és molt tranquil·la”, conclou.
Bon amic seu, l’economista reconvertit a llaurador Hilari Jaime, de Canet lo Roig, torna del camp amb cara de preocupació. “A Madrid fugen del diàleg, és una cosa incomprensible; i si no parlen, com han d’arribar a cap acord?”. Una pregunta més que resta surant en l’aire, com tantes altres.
Jaime, que té una filla estudiant la carrera de biologia a Girona, no es considera independentista ni nacionalista. “Ni nacionalista català ni nacionalista espanyol, eh! Tanmateix, sembla obvi que hi ha un fets nacionals que caldria respectar, i, com que parlem d’un problema polític, requereix una eixida política, pactada”.
Hilari Jaime, llicenciat en economia i llaurador, veí de Canet lo Roig. / Miguel Lorenzo
“Si us adoneu, els polítics han fet deixadesa de les seues funcions, i un problema de tal magnitud no pot resoldre’l la gent del carrer”, s’enerva. I de seguida rebaixa el to, ho contempla tot amb perspectiva i no hi veu tants inconvenients.
—Si es trenca Espanya, aquí no es trencaria res. Aquí la relació és fluida i ho continuarà sent. El tracte personal sempre ha estat fantàstic. Aquí no hi ha antivalencianisme ni anticatalanisme.
I marxa al camp, on no fa soroll. Només el de les pedres, els arbres i el vent. •
