Des de quan es reivindica el 8 de març i per quins motius?
Els fets que es commemoren el 8 de març, dia de la dona treballadora, són complicats d’esclarir, perquè en realitat es barregen 4 fets diferents. Un més que probable fet inventat, dos esdeveniments diferents (una vaga i un incendi) i un fake. Tots es van produir a Nova York, però en diferents anys. El primer va ser el mite-vaga de treballadores del tèxtil de 1857. El segon la vaga de les camiseres de Nova York el 1909 (real). El tercer l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist Company el 1911 (real). Hi van morir 146 obreres. I el fake és una barreja de tots aquests elements, segons el qual hi hauria hagut un incendi amb 129 víctimes (alguns diuen 120) a una fàbrica anomenada Cotton el mateix 8 de març de 1908.
La vaga de 1857
Segons el mite, el 8 de març de 1857 les dones del tèxtil de Nova York van anar a la vaga. Reclamaven millores en les condicions laborals, que eren inhumanes, la fi del treball infantil i el dret de vot. Segurament el mite va néixer del context de crisi econòmica pel crac del mateix any, fets previs a la Guerra Civil nord-americana que començaria 4 anys després. Mentrestant, a Europa s’organitzava la Primera Internacional el 1864, que obriria congrés dos anys després. Allà es comença a posar en qüestió que el paper de la dona fos només l’àmbit domèstic.
A aquesta vaga mite li seguiria la del gremi de sabaters de 1860 (real), però protagonitzada per homes. La vaga va coincidir amb les eleccions presidencials. El candidat, Abraham Lincoln, va pronunciar-se a favor dels vaguistes: “Estic content que predomini un sistema de treball a Nova Anglaterra en el qual els treballadors puguin fer vaga quan vulguin.” Fins llavors, havia estat el moviment de protesta laboral més gran d’Amèrica del nord.
Aquesta vaga-mite de 1857 havia estat recollida el 1947 per una socialista americana. Va convertir-se en “un fet” en anar-se repetint arran de la seva publicació el 1955 al diari francès L’Humanité, que va mencionar la suposada protesta del 8 de març per primera vegada.
La vaga de les camiseres de 1909
En novembre de 1909 unes 20.000 dones, majorment immigrants, principalment jueves, van iniciar una vaga que duraria fins febrer de l’any següent. Les dones es dedicaven principalment a la fabricació de camises, d’aquí el nom. Les dones van vèncer per partida doble, als amos i als seus propis companys de vaga, que no veien amb bons ulls l’organització sindical de les dones pel seu compte.
La repressió va ser brutal. Algunes dones com Clara Lemlich va arribar a ser detinguda fins a 17 vegades i li van trencar diverses costelles a pals. Les detencions se sumaven per centenars, i les multes per milers de dòlars al dia. Amb tot, la vaga va ser un èxit. Moltes empreses, tot i no haver-hi un acord general, van optar per pactar condicions laborals menys severes (cal tenir en compte que havien de demanar permís fins per anar a fer pipí). En alguns casos es van reduir les jornades laborals, que abans eren de fins a 75 hores màxim. Amb tot, alguns empresaris no ho van pair bé.
El 5 de maig de 1911 es va organitzar una manifestació aprofitant l’enterrament de 5 víctimes sense identificar. Moltes víctimes jueves van veure el seu somni estroncat, havien fugit dels pogroms de l’est d’Europa per anar a morir a les fàbriques americanes on eren explotades.
L’incendi de la Triangle Shirtwaist Company
El dissabte a la tarda del 25 de març de 1911 es va produir un incendi a la fàbrica de camises Triangle. La fàbrica ocupava les plantes de la 8a a la 10a del Brown Building al número 23–29 de Washington Place, Manhattan. Era una fàbrica coneguda per la seva frontal oposició a qualsevol mena de reivindicació laboral. Les seves aproximadament 1.000 treballadores eren majorment dones joves, moltes acabades d’immigrar de l’est d’Europa i jueves. Ja l’any anterior havien protagonitzat també la vaga per demanar millores laborals de la fàbrica en el marc de les protestes de la International Ladies Garment Workers Union (ILGWU), les de les camiseres.
En l’incendi, segurament “accidental”, hi van morir les treballadores de la planta central, les de la 8a van poder baixar. I les de la 10a van pujar al terrat. Però les de la planta 9a van quedar atrapades per les mesures que s’havien pres contra els robatoris i perquè les treballadores no “perdessin el temps”. A més, va resultar que els bombers no tenien escales prou grans. Moltes van morir cremades o esclafades, i algunes per caigudes intentant escapar per les finestres agafades a teles.
Els propietaris van quedar absolts de qualsevol culpa en el judici posterior. L’assegurança va pagar als propietaris, que van poder tornar a obrir la fàbrica sense problemes. Als familiars de les víctimes se les va indemnitzar amb una setmana de salari. Només unes quantes famílies, anys després, aconseguirien una indemnització de 75 $.
El fake de la fàbrica Cotton
S’explica que en un context suposadament de vaga un 8 de març de 1908 s’hauria produït l’incendi de la fàbrica Cotton. L’amo de la Cotton Textil Factory de Nova York hauria tancat portes i finestres deixant les treballadores a dins. Va provocar un incendi i les dones no van poder sortir en estar tancades per fora. Hi haurien mort, suposadament, 129 dones.
No he estat capaç de determinar la veracitat d’aquests fets. L’origen sembla ser el Diccionario ideologico feminista (Vol I) de 1981, on surt a la pàgina 220 sense referències. A partir d’aquí, la “notícia” es va estenent per la xarxa, i molts mitjans se’n fan ressò. En aquest perfil de Pinterest es barregen aquest suposat incendi de 1908 amb fotos de l’incendi real de 1911, igual que en la notícia anterior. Creiem que Cotton, que simplement vol dir “cotó” en anglès, hauria produït una confusió en treballar aquest material a la fàbrica Triangle.
En aquest llibre sobre la història de les dones jueves nord-americanes, de fet, trobem la referència a l’incendi de 1911, però cap a un suposat incendi de 1908. Ni a Wikipedia ni a la Britannica no existeix cap entrada sobre cap “Cotton factory fire”, i ni tan sols als articles que parlen sobre la resta d’esdeveniments se’n fa esment. El nombre de víctimes també es barreja, en aquest article adjudiquen al suposat incendi de 1908 les baixes del real de 1911, 146 en comptes de les 129. La vaga la que fa referència, havia de ser la de 1909.
Des de quan es commemora la data del 8 de març?
Les primeres celebracions del Dia de la Dona foren, per part de les socialistes nord-americanes, el darrer diumenge de febrer de 1908. El 28 de febrer de 1909 ja es va organitzar un acte reivindicatiu. Caldria destacar que en aquests inicis les dones reivindicaven idees socialistes, no encara plenament feministes, d’aquí que fossin impulsores d’aquest dia als EUA Corinne Brown i Gertrude Breslau-Hunt. A Europa l’any 1910 es va produir la 2a Conferència Internacional de Dones Socialistes. Clara Zetkin proposà llavors l’establiment del Dia Internacional de la Dona per tal de promoure el sufragi femení, a més de la pau i la llibertat.
Així el 19 de febrer de 1911 les europees celebraren la diada de la Dona Treballadora. Amb tot, molts territoris van fer encara la seva, a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa ho van realitzar el 19 de març. Això era 6 dies abans de l’incendi del Triangle a Nova York.
D’altra banda, el Dia internacional de les Dones Treballadores es va celebrar a Rússia el 1913 i el 1914. El 8 de març de 1917 els bolxevics assenyalaren l’aixecament de les treballadores de Petrograd com el primer dia de la Revolució Russa. A partir d’aquí, els comunistes van adoptar el 8 de març com a data de mobilització que se celebraria regularment des del final de la Segona Guerra Mundial de forma oficial a tots els països socialistes.
Així, en realitat la data del 8 de març va ser reivindicada pels moviments de la dècada dels 60 i 70 del segle XX. Finalment, el 1977 les Nacions Unides van impulsar que tots els membres implantessin oficialment un Dia de la dona Treballadora que ha quedat com el 8 de març.
Històries d´Europa
