Les Normes de Castelló i la seua transcendència social
D’ençà de la Renaixença, la societat valenciana –en sintonia amb el conjunt de la catalanitat– experimentava la necessitat de disposar del registre codificat de la llengua. La solució no podia ser cap més que abraçar la normativització que conduïa l’Institut d’Estudis Catalans, la qual, així que fou promulgada (1913), havia estat assumida per elements de la Joventut Valencianista així com, uns anys més tard, per la Sociedad Castellonenca de Cultura. Definitivament, la fita de la normativització era assolida pel País Valencià, a través dels escriptors i les entitats que es mostraren sensibles a la funció social de la llengua del país, mitjançant el document signat a Castelló de la Plana, el 21 de desembre de 1932, el qual hem convingut a identificar amb la denominació de Normes de Castelló.
En la seua dimensió material, les Normes de Castelló no són sinó un document més aviat breu i modest, fins i tot no exempt d’algunes imperfeccions (al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura apareixia precedit per una declaració introductòria), integrat per trenta-quatre «bases ortogràfiques unificadores», al qual fou annexat el Vocabulari ortogràfic valencià (1933), de Carles Salvador. Com és sabut, aquestes regles ortogràfiques eren una adaptació, redactada pel professor Lluís Revest, de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, tal com foren publicades a l’«Exposició de l’ortografia catalana», que encapçalava el Diccionari ortogràfic, de 1917. Recordem, així mateix, que el Vocabulari ortogràfic abreujat (1926), de Pompeu Fabra, era adaptat per Carles Salvador en el seu Vocabulari, el qual estava constituït per unes 6.000 entrades, que incloïen uns pocs valencianismes, entre veus del lèxic general i de toponímia. Efectivament, la figura de Pompeu Fabra i l’impacte social que havia començat a produir la seua obra de modernització de la llengua es projectava també damunt els cercles del valencianisme.
Paga la pena de remarcar que als promotors de la codificació acordada a Castelló de la Plana no els feia el pes el terme de «normes» per etiquetar la seua obra normativitzadora, en lloc del qual hi van optar, de manera conscient, pel recurs a l’expressió «bases ortogràfiques unificadores». Segurament, el terme «bases» afavoria la interpretació de les regles ortogràfiques en un cert sentit de concòrdia, o pacte provisional; de tota manera, la tal provisionalitat també incloïa –si més no, entre els grans valedors d’aquesta codificació– la decisió que la denominació de «normes ortogràfiques» tan sols esqueia a les sancionades per l’Institut d’Estudis Catalans, respecte de les quals les acordades a Castelló –tal com hi insistia el professor Manuel Sanchis Guarner, un dels seus signataris– no eren sinó «una adaptació, amb lleus retocs, de les de l’Institut d’Estudis Catalans». En qualsevol cas, les Normes de Castelló constitueixen una proclamació rotunda de catalanitat de la llengua nacional dels valencians, no solament per la literalitat dels seus continguts sinó també pels objectius explícits que les van guiar. I ací n’hi haurà prou amb la referència a l’autoritat de Salvador Guinot, l’eximi president de la Societat Castellonenca de Cultura, l’entitat que va protagonitzar l’etapa definitiva de la normativització valenciana: «Creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les “Normes” de l’Institut (d’Estudis Catalans)».
Són remarcables els efluvis d’entusiasme i d’esperança amb què van reaccionar els cercles valencianistes davant l’aprovació de les Normes. Gaetà Huguet, per exemple, presentava l’esdeveniment –sens dubte, històric, potser un dels més transcendents del primer terç del segle XX valencià– com a l’impuls que hauria de dur a unir les organitzacions polítiques per aconseguir l’Estatut d’autonomia.
Ben mirat, fou mitjançant l’eina de la codificació lingüística que el català dels valencians va poder fer la travessia del franquisme sense caure en un procés de degradació interna, de patuesització, que segurament hauria estat irreversible. Fou gràcies a la reforma fabriana que entràrem en la modernitat –tal com proclamava Joan Fuster a Prada, l’any 1963– i, en última instància, sense la fortuna de les Normes de Castelló avui no hauria estat possible el nivell admirable de producció lingüística que genera la societat valenciana en tots els àmbits de la comunicació, de la recerca, de la creativitat (literari, científic o acadèmic) i de la convivència diària.
Les Normes de Castelló, al focus de l’actualitat
Definitivament, la normativització de la llengua dels valencians és una realitat admirable i consolidada. Tanmateix no deixa d’ésser vulnerable, a causa, com és natural, de la feblesa dels vincles i dispositius polítics que entrebranquen l’avanç d’aquesta societat. Ací i allà assistim a iniciatives i episodis, generats per sectors socials i, més greu encara, per institucions oficials, que actuen en la direcció contrària als passos que ha fet la societat valenciana en el camí de l’estandardització lingüística. Ben mirat, costa de comprendre –i, per suposat, no admeten justificació possible– els intents per fer recular la situació actual de la llengua dels valencians a estadis d’uns quants decennis enrere, els quals semblaven superats, un panorama social en la regeneració del qual s’havien deixat generosament la suor i la sang valencians de la talla de Gaetà Huguet, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor, Josep Bausset i tants d’altres.
Si hom renuncia al llegat d’aquests valencians insubornables, si hom perd l’horitzó de les fronteres de la llengua –i, pitjor encara, si hom no és capaç de situar la pròpia comunitat lingüística dins el mapa global– aleshores hi ha el risc d’abraçar-se, com a contrapartida, a mites particularistes tals com el de la «identitat exclusiva» o de la «genuïnitat» idiomàtica, els quals sovint deriven en la mitificació de fòssils pintorescos i de peculiaritats pseudofolklòriques. Òbviament, l’alternativa del particularisme no admet cap més sanció que la de provinciana, miop i involucionista. Potser una tal alternativa tan sols disposa d’una eixida final, la del secessionisme, la temptació de crear una llengua nova. I val a dir que, per desgràcia, disposem d’indicis que avisen de l’amenaça real d’una tal temptació.
Així doncs, ara mateix resulta ben òbvia i legítima la justificació de l’oportunitat, i fins i tot la necessitat, que tenim d’exposar les Normes de Castelló a una reflexió pública i constant, això és, de mantenir-les vives, de commemorar-les i vindicar-les. En aquesta direcció, la qüestió de les Normes ha estat capaç de generar un seguit d’iniciatives que cobreixen en termes força satisfactoris l’ampli espectre del camp cultural, iniciatives que s’han anat estenent arreu de l’extensa geografia valenciana. No sols això; l’interès per les Normes de Castelló ha desbordat l’àmbit estricte de la cultura i s’ha fet present als carrers, a través d’unes formes d’expressió de to obertament polític, tot contribuint a mantenir activat el debat social al voltant de la normativització. Al capdavall, superen amb escreix els seus factors d’ordre cultural i avui podem afirmar que han acumulat una densa càrrega d’elements simbòlics i de valors i interessos civils. Han esdevingut, en definitiva, un element clau del valencianisme contemporani. Certament, les Normes de Castelló han assolit una projecció social desconeguda fins ara.
Vicent Pitarch, filòleg i sociolingüista.
