Diari la Veu,pujada: 23 de febr. 2018
El silenci al voltant del cost de la visita de Benet XVI va assetjar l'expresident molt abans que els dubtes sobre qui li pagava els vestits
Dissabte, 24 de febrer de 2018 06:00h
Ignasi Muñoz / València
Temps era temps que al País Valencià resultava de mal gust preguntar quant costaven les coses, fins i tot quan es tractava de desenes de milions d'euros de diners públics. No és que només els polítics pogueren negar-se a donar la xifra sinó que es permetien la llicència de respondre "el que faça falta", com va fer en repetides ocasions l'alcaldessa de València, Rita Barberá.
La pregunta, però, va quedar en l'aire i va perseguir durant anys el deixeble més exitós de Barberá, convertit en president de la Generalitat. La qüestió s'havia plantejat també a l'arquebisbe de València, el finat Agustín García Gasco, durant una roda de premsa internacional pocs dies abans de l'arribada de Benet XVI. El prelat hi va callar.
Francisco Camps va haver d'esquivar-la diverses vegades. Tot i que el nombre de periodistes que insistia a saber quins recursos públics s'havien desemborsat aquells dies de juliol era molt menor del que dos anys després li demanava pels pagadors dels seus vestits, els pocs que l'interrogaven ho feien amb perseverança i, a ulls de Camps, amb procacitat.
El President va esclatar en desembre de 2007 quan un informador li va llançar la pregunta mentre acompanyava el cap del lobby dels grans empresaris, Francisco Pons, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Va interrompre la roda de premsa i va exigir a l'insolent periodista que "donara compte" als "companys" per la seua actitud.
Aquells primers dies de juliol van suposar el preàmbul del complex de setge que va envair Camps fins al final dels seus temps en la primera línia de la política. L'accident del metro del dia 3 va estar a punt d'enfonsar la visita de Benet XVI, prevista per a 5 dies després. L'enorme esforç d'infraestructures i comunicació, on la trama Gürtel estava actuant en l'ombra, va evitar el desastre.
Però, la ressaca d'aquells agitats moments; la demanda d'explicacions al voltant de la gestió de la tragèdia ferroviària i el contrast amb els fastos eclesials van conduir al tancament informatiu de Camps i al bloqueig de l'accés dels periodistes a la persona del President. La qüestió va meréixer un reportatge del programa Caiga quien caiga, que va confirmar i expandir la idea que, tot i el ferri control polític i mediàtic del país, Camps començava a alienar-se de la realitat que l'envoltava.
Un any després de l'emissió del programa va esclatar el cas Gürtel, quan el bloqueig informatiu es va segellar i els reporters van esdevindre la bèstia negra del President.
El preu dels prodigis
En aquells temps, els desitjos de Camps eren ordres. Si el Papa havia de visitar València, tot s'havia de fer amb extrema celeritat. Els ardus mecanismes del dret administratiu no s'adeien al dinamisme necessari per a convertir els somnis del mandatari en realitats tangibles.
Una fundació creada expressament podria mitigar la parsimònia característica de la contractació pública. Esquivar els controls dels diversos òrgans auditors i amagar les partides emprades, amb els sobrecostos típics de l'acceleració dels processos, no eren raons secundàries per a triar aquesta manera de fer.
Les comissions il·legals, l'enriquiment personal i la derivació, en alguns casos, al finançament del partit ni tan sols estaven en la ment dels periodistes que preguntaven pel cost de la visita del Papa. Com sol passar, la realitat va superar els pitjors malsons.
Milers d'urinaris i un llibre
La causa oberta pel Jutjat d'Instrució número 5 de València aspira a respondre quant, com i en què es van gastar els diners ingressats per la fundació organitzadora de la visita de Benet XVI. Només en urinaris públics, molts mai utilitzats, es van desemborsar centenars de milers d'euros.
Mesos després, en maig de 2007, Camps va anunciar que la Fórmula 1 ocuparia els carrers de València. En aquella ocasió, la manera d'evitar la lentitud administrativa i els controls va ser la concessió dels grans premis a una empresa (Valmor), creada també expresssament i patrocinada per la Generalitat.
Els resultats d'aquella maniobra també són objecte d'un sumari, com la construcció a cost zero per a les arques públiques del circuit urbà. Camps està cridat a respondre de tot plegat.
Mentrestant, 12 anys després d'aquells esdeveniments i d'un clima cultural que feia, si més no, incòmode preguntar en què es gastaven els diners públics, una portaveu del Consell ha hagut d'explicar què li sembla que una companya de govern empre 23 euros de l'erari en el regal d'un llibre a una diputada.
Els temps estan canviant amb una intensitat mai prevista ni pel mateix Bon Dylan. Un nou partit com Ciutadans, quan pensa en chiringuitos, no es remet a la Fundació V Encontre Mundial de les Famílies o a Valmor, per on es van escolar desenes o centenars de milions d'euros, sinó en un òrgan de control dels contractes públics, format per mitja dotzena de funcionaris, previst per la llei espanyola. El perill d'hipertròfia administrativa ha dut aquesta setmana la formació taronja a votar en contra d'una iniciativa que insta el Consell que el cree.
Els versos de Dylan ressonen amb contundència: "Si el temps és per a vosaltres alguna cosa que mereix la pena conservar, millor que comenceu a nadar o vos enfonsareu com una pedra. Perquè els temps estan canviant".
https://www.diarilaveu.com/noticia/80031/jutgessa-camps-fera-falta-papa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada