Anar de calçotada és el nou “anem de torrà” però en versió més vegetal. Encara que molta gent combina les dos, carn i calçots en el que no és altra cosa que una nova excusa per a quedar amb els amics.

Menjar

Un dels negocis que més s’adapten als canvis i les modes són els bars i restaurants. Si fa 10 anys la majoria de valencians no sabien el que era el cebiche, ara segurament molts de vosaltres l’haureu tastat. Les màquines de tabac cada vegada costa més trobar-les, en canvi les d’apostar als esports s’escampen com la llum. Pel que fa al menjar mentre que els restaurants xinesos i els burguers de cadenes americanes estan de capa caiguda, els mexicans i les hamburgueseries gurmet estan cada dia més de moda. Sembla que els kebabs i les pizzeries estan ja instal·lades definitivament entre nosaltres, però amb cap marge de creixement. En canvi els llocs de menjar exòtic per als valencians que cuinen plats de Brasil, Bulgària o Perú aniran en augment. També ho faran les versions vegetarianes i saludables, que en contraposició amb el bufet lliure, aposten per qualitat i salut i no per quantitat i menjar més “de batalla”. Restaurants amb cocteleria, curris, tatakis, baos, moles... paraules que estan apareixent en les cartes dels restaurants valencians a ritme de marxa mora. Però si hi ha una moda curiosa i actual entre les gastronòmiques, és la de les calçotades:

Anar de calçotada és el nou “anem de torrà” però en versió més vegetal. Encara que molta gent combina les dos, carn i calçots en el que no és altra cosa que una nova excusa per a quedar amb els amics. A principis de segle començaren a aparèixer calçots en els mercats i supermercats valencians, acompanyats sempre de la salsa romesco. I des d’aleshores anar de calçotada s’ha popularitzat exponencialment. Falles que organitzen calçotades, claustres de mestres que fan calçotades, restaurants i bars que tenen un menú calçotada, inclús enguany s’ha organitzat una calçotada popular en els Poblats Marítims.

Esta ceba tendra, originària de Tarragona, està conquerint els estómacs valencians, la qual cosa era previsible. Primer perquè entre paelles i torrades qui més qui menys té un torrador a mà on cuinar a la brasa els calçots. I segon perquè qualsevol cosa que implique quedar amb els amics en massa, ens torna carabassa. L’única cosa que frena un poc l’expansió és el conflicte català, perquè molta gent mira en recel (sempre ho ha fet, ara un poc més) tot el que vinga de Catalunya. El recel generalment ve a suposar això de “no canvies sendes velles per les novelles”, i per tant obliga als restaurants de menjar tradicional regentats ara per xinesos ficar a la porta el famós cartell “cocinera espanyola”, per a no espantar a la clientela habitual.

Molta gent té por a això de “de fora vindran, que de casa ens trauran”, quan curiosament trobar a algú en València ciutat que els seus quatre iaios siguen nascuts en la ciutat, és molt complicat. Tots tenim una part “de fora”, i tots inconscientment estem exposats a les modes i els canvis socials que es produixen a la nostra ciutat. Canvis que no són ni roïns ni bons pel fet de ser canvis, i que observem diàriament com aquells espectadors del cine que veuen com torna a estar de moda Star Wars, igual que torna a estar de moda Lorno al seu carrer, però en este cas la reedició s’anomena Panaria.
http://www.valenciaplaza.com/calcotades-immobiliaries-i-barberies-que-es-mou-en-valencia