Despoblament
Enric Sendra 15.01.2018 | 12:00
El mes de novembre vaig tindre l´oportunitat de conversar amb Artur Aparici, professor de Sociologia a la Universitat Jaume I, amb motiu de la seua participació en les Jornades sobre Nova Ruralitat de Benlloc. L´acadèmic es mostrava preocupat per diferents assumptes que afecten el nostre territori d´interior i de muntanya; en concret, de la imatge que es projecta de les zones rurals per part dels mitjans de comunicació. En efecte, per a bona part de les televisions generalistes sembla que els pobles han quedat estancats en el temps, ancorats en el segle passat, obviant les importants iniciatives que es donen en molts d´ells.
En concret, en els últims anys hem començat a sentir parlar de "despoblament". Tot i que pareix un fenomen prou recent, les universitats porten denunciant el problema de la despoblació des dels anys seixanta. Com passa sovint, les demandes i les denúncies acadèmiques no són escoltades, més bé menystingudes. En el cas de l´Estat Espanyol, en 1833 es va crear l´organització territorial de les províncies, i en 1836 nasqueren les diputacions. L´objectiu d´aquestes institucions és i era col·laborar amb els ajuntaments i contribuir en el desenvolupament dels municipis. Per tant, un dels seus objectius bàsics és lluitar contra la despoblació i els desequilibris territorials. El balanç és nefast: només en el cas de Castelló, els nivells de desequilibri entre zones són inaudits.
Determinats mitjans projecten una imatge del despoblament com si fóra una conseqüència inevitable producte de l´evolució històrica. Això, evidentment, hem de negar-ho amb rotunditat. El despoblament no és una borrasca meteorològica que ha passat per ací i s´ha emportat els habitants d´un municipi a un altre. En aquest cas, tothom ignora si hi ha responsables del greuge. Perquè, no només han sigut les institucions les que han provocat aquest desequilibri, sinó també polítiques que primen la concentració demogràfica, presentats com a criteris tècnics, però que són de caràcter ideològic. Aquests criteris afirmen que els serveis i les infraestructures han de materialitzar-se on hi ha concentracions d´habitants més elevades.
A Castelló comptem amb comarques amb una densitat molt alta, pròxima als 300 habitants per quilòmetre quadrat, i d´altres amb 7 habitants per quilòmetre quadrat. Per fer-nos una idea, aquesta segona xifra es dóna en altres territoris del món com el Sàhara. Com podeu comprovar, la diferència és abismal. Però clar, el fenomen de la "provincialització" oculta les dades darrere d´una mitja conjunta, que qualifiquen de "raonable".
Amb la comarcalització del País Valencià estaríem a temps d´aturar el greuge de la despoblació amb polítiques de proximitat. La divisió comarcal s´ajusta molt més a les realitats de cada territori i propiciaria una major reivindicació de les demandes dels ajuntaments. A les Comarques del Nord, dels 135 municipis que compta la província, el 46 % són menors de 500 habitants. Així mateix, els informes de l´Observatori Rural de l´UJI afirmen que en els pobles inferiors als 400 habitants la situació és alarmant, perquè requereixen gent jove que vulguen construir el seu projecte de vida en aquest àmbit.
Calen polítiques transversals aplicades en criteri territorial, que no són necessàriament més costoses: centres de salut, el manteniment de les vies públiques, la construcció d´escoles infantils i la posada en marxa de serveis de transport públic adaptats a les necessitats del veïnat. Per aquesta raó, els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat de visibilitzar els problemes de les zones rurals i promoure el debat per abordar-los amb criteris demogràfics i d´eficiència. Perquè tot no és promocionar el turisme rural, sinó també treballar per les necessitats de la gent que vol viure al seu municipi amb garanties de seguretat i tranquil·litat per no haver d´emigrar a zones més confortables.
En concret, en els últims anys hem començat a sentir parlar de "despoblament". Tot i que pareix un fenomen prou recent, les universitats porten denunciant el problema de la despoblació des dels anys seixanta. Com passa sovint, les demandes i les denúncies acadèmiques no són escoltades, més bé menystingudes. En el cas de l´Estat Espanyol, en 1833 es va crear l´organització territorial de les províncies, i en 1836 nasqueren les diputacions. L´objectiu d´aquestes institucions és i era col·laborar amb els ajuntaments i contribuir en el desenvolupament dels municipis. Per tant, un dels seus objectius bàsics és lluitar contra la despoblació i els desequilibris territorials. El balanç és nefast: només en el cas de Castelló, els nivells de desequilibri entre zones són inaudits.
Determinats mitjans projecten una imatge del despoblament com si fóra una conseqüència inevitable producte de l´evolució històrica. Això, evidentment, hem de negar-ho amb rotunditat. El despoblament no és una borrasca meteorològica que ha passat per ací i s´ha emportat els habitants d´un municipi a un altre. En aquest cas, tothom ignora si hi ha responsables del greuge. Perquè, no només han sigut les institucions les que han provocat aquest desequilibri, sinó també polítiques que primen la concentració demogràfica, presentats com a criteris tècnics, però que són de caràcter ideològic. Aquests criteris afirmen que els serveis i les infraestructures han de materialitzar-se on hi ha concentracions d´habitants més elevades.
A Castelló comptem amb comarques amb una densitat molt alta, pròxima als 300 habitants per quilòmetre quadrat, i d´altres amb 7 habitants per quilòmetre quadrat. Per fer-nos una idea, aquesta segona xifra es dóna en altres territoris del món com el Sàhara. Com podeu comprovar, la diferència és abismal. Però clar, el fenomen de la "provincialització" oculta les dades darrere d´una mitja conjunta, que qualifiquen de "raonable".
Amb la comarcalització del País Valencià estaríem a temps d´aturar el greuge de la despoblació amb polítiques de proximitat. La divisió comarcal s´ajusta molt més a les realitats de cada territori i propiciaria una major reivindicació de les demandes dels ajuntaments. A les Comarques del Nord, dels 135 municipis que compta la província, el 46 % són menors de 500 habitants. Així mateix, els informes de l´Observatori Rural de l´UJI afirmen que en els pobles inferiors als 400 habitants la situació és alarmant, perquè requereixen gent jove que vulguen construir el seu projecte de vida en aquest àmbit.
Calen polítiques transversals aplicades en criteri territorial, que no són necessàriament més costoses: centres de salut, el manteniment de les vies públiques, la construcció d´escoles infantils i la posada en marxa de serveis de transport públic adaptats a les necessitats del veïnat. Per aquesta raó, els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat de visibilitzar els problemes de les zones rurals i promoure el debat per abordar-los amb criteris demogràfics i d´eficiència. Perquè tot no és promocionar el turisme rural, sinó també treballar per les necessitats de la gent que vol viure al seu municipi amb garanties de seguretat i tranquil·litat per no haver d´emigrar a zones més confortables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada