El 'Prestige' del PP valencià

EL GAT INVISIBLE
El finançament il·legal del PPCV, admès per Ricardo Costa, ha confirmat allò que ja s’intuïa: els populars valencians van guanyar eleccions cometent delictes pels quals alguns dels exdirigents seran empresonats. Una esmena a la totalitat a una època de luxe i prepotència altament contaminant.


Per Víctor Maceda

Publicat el 29 de gener de 2018Núm. 1755

Semblava que navegaven a bord de l’Alinghi, el veler guanyador de la Copa de l’Amèrica celebrada a València, però en realitat comandaven el Prestige. Els dirigents del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) —que ho eren, alhora, de les principals institucions valencianes— han acabat tan tacats de chapapote que, vistes ara, les imatges triomfants del passat —de les inauguracions fastuoses i les nits electorals d’èxtasi— són retrats grupals d’empresonats, condemnats a punts d’entrar a la presó, acusats que acabaran com ells i investigats —llegiu-hi imputats— que en alguns casos també coneixeran la vida presidiària.  

Enrere queden la prepotència, el “hemos puesto Valencia en el mapa”, la gomina i els vestits a mida i productes de Loewe regalats per aquells que dissenyaven uns actes electorals sufragats, amb diners negres, pels grans contractistes de la Generalitat. Pim-pam. Enrere queden les enquestes d’elaboració pròpia en què el País Valencià emergia com un règim de partit únic, els rècords successius en nombre d’afiliats mentre la resta de formacions es dessagnaven i les pressions als mitjans de comunicació sota l’amenaça de tallar l'aixeta de la publicitat institucional.

Enrere queden les comitives vomitives que envoltaven els principals càrrecs públics i els cotxes oficials amb les llunes tintades gràcies als quals no havien de trepitjar el carrer ni creuar-se amb aquells que, tal com es vantaven, els votaven massivament. Enrere queden el “son ustedes muy amables”, el “lo siento, pero no habrá preguntas” i l’equip de Canal 9 que acompanyava dia i nit el president. Una deferència cap a qui no gosava fer preguntes, sinó que únicament rebia instruccions del gabinet presidencial sobre quin pla o declaració havia d’enviar al Notícies 9 següent.

"Ni tota l’aigua de l’Ebre per què van clamar insistentment els màxims responsables del PPCV no rentaria el 'chapapote' que acumulen aquestes sigles"
Ni tota l’aigua de l’Ebre per què van clamar insistentment els màxims responsables del PPCV no rentaria el chapapote que acumulen aquestes sigles. Qualsevol fotografia que agafem de l’era Camps, qualsevol, apareix tacada de corrupció. Una corrupció sistèmica que ultrapassava els límits del partit i s’endinsava a cada racó de l’administració. De la Generalitat Valenciana al grup municipal de la ciutat de València —actualment integrat per 10 regidors, nou dels quals encausats per finançar amb diners negres la campanya local de 2015— passant per les tres diputacions —Castelló, València i Alacant— i per ajuntaments tan significatius com els d’Alacant, Oriola o Torrevella, la corrupció va esdevenir un mal endèmic. Una autèntica pesta.

La setmana passada Ricardo Costa va assenyalar directament Francisco Camps com el principal ideòleg del mecanisme de finançament il·legal. Al judici de l’Audiència espanyola que dilucida aquesta branca del cas Gürtel, qui va ser número dos del PPCV va explicar que, en arribar al càrrec, va suggerir-li a Camps de diversificar les empreses que s’encarregaven dels actes del partit, però que aquest va tallar de soca-rel tal possibilitat. Camps volia un monocultiu d’Orange Market, la mercantil del seu “amiguito del alma” Álvaro Pérez, el Bigotes, a qui diria per telèfon allò de “te quiero un huevo”. Telefònicament Pérez també li va prometre lleialtat eterna; però, per una qüestió de supervivència personal, ara tampoc no ha dubtat a tirar de la manta i deixar-lo descobert. Li cou saber que passarà molts anys a Soto del Real.
El capità Camps i el timoner Costa controlaven la nau com si foren uns pirates, però la tropa era extensa. De fet, hi havia diverses bandes, cadascuna de les quals amb el seu capo i no sempre ben relacionades entre elles: Carlos Fabra exercia el comandament a la província de Castelló, Alfonso Rus —amb l’inefable Marcos Benavent i Enrique Crespo, president de l’empresa pública Emarsa, al seu costat— dirigia la de València i José Joaquín Ripoll sotmetia la d’Alacant a un revival diari de zaplanisme.

Hi havia, encara, el tàndem format per Luis Díaz-Alperi i Sonia Castedo a la ciutat d’Alacant, i el de Rita Barberà i Alfonso Grau al cap i casal. Hi havia David Serra a la sala de màquines del vaixell, Vicente Rambla exercint com a nexe entre el Govern i el partit, i cinc consellers polièdrics que podrien retrobar-se pròximament.

I és que Juan Cotino —per aquest ordre, delegat del Govern espanyol, conseller i vicepresident del Consell i president de les Corts— Serafín Castellano —portaveu del grup parlamentari amb Zaplana, conseller amb Camps i delegat del Govern amb Alberto Fabra—; Milagrosa Martínez —consellera de Turisme i, posteriorment, presidenta de les Corts—; Lola Johnson —amb Camps va passar de directora de Canal 9 a consellera de Cultura, Esport i Turisme, a més d'exercir com a portaveu del Consell— i Rafael Blasco —a qui Camps, a banda de mantenir com a conseller, va elevar a la sindicatura del grup popular— podrien retrobar-se al centre penitenciari de Picassent, on ja fa dos anys i mig que habita l'últim.

"Del grup parlamentari al centre penitenciari. Aquesta evolució resumeix a la perfecció què hi havia realment rere el 'nou Segle d’Or' preconitzat pel mateix Camps"
Del grup parlamentari al centre penitenciari. Aquesta evolució resumeix a la perfecció què hi havia realment rere el “nou Segle d’Or” preconitzat pel mateix Camps, qui estava convençut de ser la reencarnació de Jaume I. Mentre clamaven per un finançament just, els populars valencians es finançaven de manera il·legal. No sols van enfonsar a través dels projectes megalòmans i la sobreexposició a la construcció les dues grans caixes d’estalvi autòctones —Bancaixa i la CAM, que eren la tercera i quarta entitats de l’Estat— i el Banc de València, referent de la burgesia autòctona. No sols van liquidar la radiotelevisió pública, extingint la llengua pròpia de la televisió. Sobretot van dividir els valencians, en l’imaginari col·lectiu, en dues categories: d’una banda, els socialistes, “que no estimen aquesta terra”, els “catalanistes” de Compromís i els “comunistes” d’Esquerra Unida, i de l’altra, els seus simpatitzants. Votar el PPCV era l’única manera d’obtenir el certificat de bon valencià.

El Prestige que tripulaven s’ha migpartit, però, i la porqueria sura i sura. No deixa de surar. Ara és el finançament il·legal del partit. Després vindrà la visita del papa. I les dues peces que falten per jutjar del cas Cooperació. I el cas Brugal, que afecta de ple la Diputació i l’Ajuntament d’Alacant. I el forat a la depuradora de Pinedo, gestionada per Emarsa. I l’adquisició de Valmor Sports, SL, l’empresa privada que teòricament havia d’organitzar —a cost zero— el gran premi urbà de Fórmula 1 i que la Generalitat va acabar comprant per un euro, eixugant el deute de prop de 40 milions que arrossegava.

Camps figura com a investigat en aquesta última causa. A diferència del cas dels vestits o ara, quan Costa ha cantat massa tard, difícilment se n’escapolirà. Ni el multimilionari Bernie Ecclestone —qui va supeditar la Fórmula 1 a la seua victòria a les urnes— no podrà rescatar-lo.
https://www.eltemps.cat/article/3181/el-prestige-del-pp-valencia?id_butlleti_enviar=38&utm_source=butlleti_article&utm_medium=butlleti&utm_campaign=el-prestige-del-pp-valencia