El clam per un finançament autonòmic just arriba aquest dissabte al carrer. Després de mesos de manifests, declaracions institucionals i de fer de la reivindicació d'un canvi de model de finançament l'eix fonamental del discurs polític, patronal, sindicats, partits polítics –tots a excepció del PP– i desenes d'entitats socials i culturals participaran aquest dissabte en la manifestació per un finançament just. Una convocatòria que s'espera multitudinària i amb la qual es vol llançar un missatge clar i rotund al govern espanyol sobre la necessitat de posar fi al maltractament fiscal de l'actual model, caducat des de 2014.
Els partits han pretés, cedint als empresaris, a través de la recentment constituïda patronal autonòmica CEV, i als sindicats el protagonisme de ser els encarregats de convocar la marxa, que la manifestació no es vega com una reivindicació partidista, sinó com una demanda transversal a tota la societat valenciana. D'això també s'han encarregat els membres del Consell, que en les últimes dates han reiterat que la manifestació "no va contra ningú", sinó que tracta de fer palesa la injustícia que pateixen els valencians, que sent membres d'una autonomia amb una renda per sota de la mitjana, paguen com els territoris més rics.
Aquest axioma ha cal·lat entre les classes empresarials, socials i polítiques, on sols el PPCV, fent gala del seu ànim de no incomodar Madrid, s'ha despenjat de la protesta. Els dubtes giren al voltant de com ha rebut el missatge de l'infrafinançament la societat i si ha entés en què es tradueix que cada any els valencians reben 1.325 milions d'euros menys que la mitjana espanyola. La manifestació d'aquest dissabte serà un bon termòmetre per a saber si la reivindicació d'un tracte just ha cal·lat socialment i això es trasllada al carrer. Alguns convocants en tenen dubtes perquè, front a altres reivindicacions com poguera ser en el seu moment la de l'aigua o més recentment contra la corrupció, les conseqüències de l'infrafinançament resulten, a ulls de la gent del carrer, menys visibles atés que els serveis bàsics, amb tot, estan coberts.
Què fer amb 1.325 milions més
L'infrafinançament, però, té conseqüències. La primera i fonamental és que llasta l'acció de la Generalitat Valenciana, que veu com les transferències de l'Estat no arriben ni per a cobrir el cost de la despesa de sanitat i educació; i la segona, que el Consell ha de recórrer any rere any a mecanismes financers, com el Fons de Liquiditat Autonòmic, que incrementen el deute públic.
La tercera és que finançament i inversions van de la mà. D'aquesta manera, el País Valencià ha vist llastat, sistemàticament per tots els models de finançament, la seua capacitat per a millorar els seus serveis públics. Actualment, amb el model aprovat en 2009 i caducat des de 2014, la Conselleria d'Hisenda xifra en 1.325 milions l'infrafinançament respecte a la mitjana espanyola. Per ciutadà, cada valencià rep anualment 260 euros menys.
Alguns exemples il·lustren la dimensió del que suposa rebre cada any 1.325 milions menys que la mitjana espanyola –xifra que és molt superior si s'agafa com a referència territoris finançats per sobre de la mitjana o amb un règim foral. Així, l'infrafinançament anual és equivalent al cost total aproximat de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València; és a dir, cada any es podria construir un complex com aquest, amb els sobrecostos inclosos, si el govern espanyol equipara el finançament valencià al de la mitjana espanyola.
Més enllà d'aquest exemple visual, un model de finançament més just tindria una incidència clara en els serveis públics. Agafant els números amb cautela, amb un sistema de finançament com el de la mitjana espanyola, en 2017 s'acabaria amb la llista d'espera de persones dependents, es podrien construir residències per a persones majors en 30 municipis del país i es podrien doblar les ajudes per a les víctimes de violència contra les dones, que per a 2018 estan quantificades en 850.000 euros.
En un País Valencià sense infrafinançament, i per tant amb 1.325 milions més dedicats íntegrament a sanitat, es podrien construir uns 660 centres de salut, 95 hospitals menuts i 18 hospitals d'una grandària mitjana, d'acord amb la despesa habitual de construcció de cadascuna d'aquestes infraestructures.
En educació, tenint en compte que el cost mitjà de construir una escola és de 5 milions, si el govern espanyol accedira a la petició del Consell de rebre 1.325 milions anuals més i la conselleria disposara de tota la quantitat, es podrien construir 260 escoles. Segons les dades facilitades per Educació, amb un finançament just, aquest departament rebria 312 milions més; una quantitat que els permetria construir 78 col·legis nous. En un plantejament de màxims, segons les mateixes fonts, si el País Valencià estiguera finançat com els territoris del règim comú més beneficiats, la Conselleria hauria pogut invertir en educació aquest any 888 milions d'euros més; una xifra superior a allò que en el pressupost es dedica a les universitats i a la investigació junts. I si la comparació es fa amb les autonomies amb règim foral, la diferència encara és major. En aquest cas es tindrien 2.208 milions d'euros més cada any per a invertir en educació, la qual cosa es podria traduir en disposar d'un terç més de la plantilla docent.
