“Escolta, pare, el problema de Catalunya amb Espanya ens el deixareu arreglat, oi?”, em va etzibar el meu fill gran ara fa set anys.
La cadena d’esdeveniments dramàtics viscuts recentment ha deixat la major part de la ciutadania, catalana i espanyola, en un estat de perplexitat ple d’emocions negatives que ens fa pensar que ens hem allunyat més que mai d’una trobada, i que el passat, tot i que insatisfactori, és millor que el futur. És possible. Però també és possible el contrari. El drama en què ara ens trobem té una virtut: ha despertat totes les consciències, també aquelles irresponsablement adormides. Ara, quan no només els catalans sinó gran part de la ciutadania espanyola i europea sap que hi ha un problema greu, tenim el deure de mirar de solucionar-lo intel·ligentment i, si pot ser, com reclamen els fills, per sempre.
Que ens encaminem o no cap a una solució satisfactòria dependrà molt del que passi els propers dies, i ara li toca al president Puigdemont respondre al dilema diabòlic que suposa el requeriment del govern de l’Estat.
Sabem que la resposta ha de ser ferma, d’una fermesa capaç de neutralitzar la violència que el govern central mostra des de l’1 d’octubre. També sabem que ha de tenir la força que dona l’autoritat moral. I des d’aquesta autoritat moral es podran teixir complicitats amb la ciutadania catalana i també amb dos aliats naturals, com són la ciutadania espanyola i l’europea. Perquè l’Europa del segle XXI és també l’Europa dels ciutadans.
La resposta, també ho sabem, ha de ser binària. “Sí a la DUI” o “No a la DUI”. Això sembla un problema, perquè la situació demana matisos, però també pot tenir l’avantatge de la claredat, que va unida a la fermesa.
El “Sí a la DUI” té com a argument a favor que és una expressió de la indignació dels ciutadans davant la violència viscuda l’1 d’octubre. Però en té molts en contra. El principal és que provoca encara més violència. És segur que el govern del PP prendrà la DUI com l’excusa per intensificar encara més la seva campanya per acabar amb l’autogovern i utilitzar la via penal contra qualsevol ciutadà i institució suposadament independentista. Entrarem en una espiral que alterarà la pau social, que és el bé més preuat dels catalans. Qui l’alteri, encara que sigui subjecte passiu de la violència, perdrà autoritat moral. Qui la reforci, en guanyarà.
El segon argument en contra de la DUI és de radicalitat democràtica. L’independentisme arrossega un error: des del setembre del 2015 creu que té una majoria social en vots, quan la té només al Parlament. El referèndum, que no va poder ser pactat, és insuficient per ser homologat a nivell internacional. Fer ara la DUI o canviar el marc legal li restaria al president l’autoritat moral davant d’Europa i davant gran part de la mateixa ciutadania catalana, que és radicalment democràtica.
No es pot menystenir tampoc que la proclamació de la DUI afectaria també la unió social amb Espanya. Entre Espanya i Catalunya hi ha, a part de la unió política, una unió social, i no van necessàriament juntes. Un 70% dels catalans se senten també espanyols en algun grau. La meitat d’aquests catalans volen un referèndum i quasi un terç hi votarien sí a la independència. La ciutadania catalana i l’espanyola estan unides per lligams familiars, culturals, històrics, econòmics i sentimentals profunds que, a causa en part de la dissociació anterior, ignoren barreres polítiques i formen una unió social. Aquesta unió és un actiu que els votants catalans, per descomptat també els independentistes, no volen perdre, i qualsevol opció política l’ha de celebrar i reforçar si vol tenir majoria a Catalunya.
El dia 1 d’octubre el govern central va colpejar com mai abans havia fet ningú en les darreres dècades aquesta unió social amb Espanya, intentant crear una divisió interna que no encaixa en l’imaginari català ni existeix en la nostra societat. El comportament d’alguns mitjans de Madrid va en la mateixa direcció. És un greu error. Però la DUI, sobretot per la falta de legitimitat democràtica, impactaria negativament en aquesta unió i, per primer cop, serien “els catalans” els separadors.
Finalment hi ha l’argument de la superació de l’ statu quo. Després de la sentència del TC del juliol del 2010 contra el nou Estatut, molts catalans volen un estat a favor i pensen que no és l’actual (75%) i que n’haurien de construir un de nou (45%). Segons les darreres enquestes, un 82% dels catalans (i un 57% i un 49% dels votants catalans de Cs i el PP, respectivament) creuen que un referèndum és la millor solució per resoldre el conflicte. I ho és: guanyar per majories en vots dona autoritat moral i per tant poder. De nou, no és el cas de la DUI en les actuals circumstàncies.
Veig la DUI com una trampa colossal, que satisfà l’independentisme més abrandat, els del “tenim pressa”, però que posa en un carreró sense sortida el president, el moviment que lidera i tots els catalans. També la ciutadania espanyola. És evident que hi ha sectors afins al govern d’Espanya que la busquen de fa temps, la DUI, perquè és l’excusa perfecta per intervenir en el moll de l’os de la societat catalana, com és l’educació, els mitjans de comunicació públics i els Mossos. Aquesta evidència ja ens hauria de fer parar a pensar a tots, catalans i espanyols. Però alhora la DUI seria desobeir no només l’Estat, sinó Europa, que ja és l’àrbitre i ha demanat públicament al president que no la faci, regalant-li un salvavides d’un enorme valor. El president deixaria de ser el president de tots, i Catalunya perdria el seu autogovern, em temo que per molts anys. Aquesta opció no seria un “pas endavant”, sinó l’evidència de no saber-se aturar quan toca per parlar amb fermesa.
No hi ha resposta més ferma que la no-violència i la defensa dels drets democràtics. Si el president tria conservar l’autogovern, s’erigirà en el principal garant de la pau social i els drets democràtics a Catalunya, i de la seguretat física i material de tothom. Dirà que no pot admetre la violència generada pel govern central amb els fets del dia 1 d’octubre i la posterior negació de l’existència d’aquests mateixos fets. Una violència que va posar en perill la seguretat dels catalans i la unió social amb la resta d’Espanya. I exigirà responsabilitats a tots nivells. Expressarà també la seva voluntat de protegir l’autogovern i les institucions catalanes, avui amenaçades. I deixarà clar que com a líder de la seva opció política no renuncia a res.
Catalunya demana una solució democràtica. El 82% dels catalans volen votar. I la societat espanyola ha de saber que quan els cossos de seguretat espanyols anaven a realitzar càrregues violentes l’1 d’octubre passat, el que es trobaven al davant era gent que cridava “Som gent pacífica, només volem votar”. La responsabilitat no és només del president Puigdemont sinó també del president Rajoy, que s’hauria d’aplicar la cita de Plató: “La civilització és la victòria de la persuasió sobre la força”. I la persuasió, l’absència de violència i la solució democràtica facilitarien que pogués donar una resposta positiva i esperançada al meu fill gran. http://www.ara.cat/opinio/Lautoritat-gent-pau_0_1888611149.html
Un parque eólico en la comarca de Els Ports, cuyos municipios se reparten cada año más de un millón de euros en ayudas. EL MUNDO
Los pueblos eólicos de la provincia de Castellón aspiran a 1,6 millones en ayudas
JAVIER ARNAU
Castellón
Facebook
Twitter
Enviar
El IVACE cierra en días el plazo para que los ayuntamientos envíen su solicitud de compensación
Los fondos sirven para financiar obras en cada municipio
El Instituto Valenciano de Competitividad Empresarial (IVACE) ha batido un curioso récord este año 2017. En su voluntad de poner al día las ayudas del fondo de compensación eólica, ha desarrollado dos convocatorias en un mismo año. Este fondo es una ayuda que reciben ayuntamientos y mancomunidades afectadas por la instalación de parques de aerogeneradores para que puedan financiar obras de interés general como compensación al impacto visual o de cualquier otro tipo de este tipo de instalaciones.
Así, hace apenas unas semanas, el IVACE satisfizo la mayor parte de los 4,03 millones de euros disponibles -pero atrasados- de 2016 tras un proceso de solicitud de ayudas iniciado en el segundo trimestre del ejercicio en curso. Y el próximo viernes cerrará el plazo de presentación de propuestas de una nueva edición de este plan, esta vez sí, correspondiente a la actual anualidad y que tiene previsto repartir una cantidad total en toda la Comunidad de 3,12 millones de euros.
De esta cantidad, las cuatro zonas eólicas en activo de la provincia de Castellón (la 1, 2 y 3 en Els Ports y la 6 en el Alto Palancia) se repartirán un total de 1,67 millones de euros, una cantidad sensiblemente inferior a la que optaban en la anterior convocatoria (2 millones de euros).
Según ha podido saber EL MUNDO, todos los ayuntamientos y mancomunidades implicadas y que, según el decreto del Fondo de Compensación Eólica, tienen derecho a cobrar estas ayudas, han presentado ya su solicitud. A partir de ese momento, tendrán que elaborar los proyectos subvencionables (un amplio espectro de posibilidades), ejecutarlos y justificar su inversión antes de octubre de 2018 para recibir el importe solicitado.
Se da la circunstancia de que, con respecto a la convocatoria anterior, la compensación para los municipios de la provincia de Castellón (1,67 millones) va a ser mayor que la que se destinará a los municipios de la provincia de Valencia (1,44 millones). La zona más compensada en toda la Comunidad será la zona 3, una de las que se ubican en Els Ports (529.165 euros).
Es tracta d'un tren que ix tots els diumenges a les 19 hores des de Tortosa i al que pugen en el Baix Maestrat molts estudiants. Segons les queixes rebudes pels munícipes socialistes, “ahir el tren era molt més curt de l'habitual, a pesar que estàvem al final d'un pont. Es va impedir que pujaren al tren persones que havien pagat el seu bitllet”.
16/10/2017.- El tinent d'alcalde de Vinaròs, Guillem Alsina; l'alcaldessa de Benicarló, Xaro Miralles; la portaveu municipal socialista de Peníscola, Isabel Esbrí; l'alcalde de Santa Magdalena de Pulpis, Sergio Bou, el portaveu socialista d'Alcalà de Xivert-Alcossebre, Joan Ronchera, i l'alcaldessa de Torreblanca, María Josefa Tena, volen mostrar la seua indignació amb l'ocorregut en la vesprada d'ahir en la comarca del Baix Maestrat amb el regional de Renfe que els diumenges ix a les set de la vesprada de l'estació de Tortosa amb destinació a València. Denuncien que, una vegada més, el Govern del PP va menysprear als ciutadans i ciutadanes del Baix Maestrat.
Aquests edils estan rebent múltiples queixes des d'ahir a la vesprada de ciutadans i ciutadanes que asseguren “que el tren anava més curt de vagons que de costum”, una situació que resulta inexplicable, “tenint en compte que estàvem al final d'un pont”.
Sobre aquest tema cal tenir en compte que aquest regional és utilitzat fonamentalment per estudiants que tornen a Castelló o València per a reprendre les classes els dilluns.
Els munícipes socialistes expliquen que segons les queixes que han rebut, “el tren ja estava quasi ple a Vinaròs i en Benicarlò no va arribar a pujar ningú, donant-se la circumstància que en Alcalà tan sol van poder pujar dues persones, perquè el tren anava replet, com queda de manifest en les fotos que adjuntem”.
Davant el caos que es va produir en l'estació d'Alcalà, el personal de Renfe va demanar als viatgers que desistiren de pujar i que esperaren a l'arribada d'un autobús que els traslladaria fins a València. Açò va ocórrer a les 20.04 hores de la vesprada i l'autobús no es va presentar fins a passada una hora.
Quan va arribar l'esmentat vehicle, que solament va arreplegar viatgers en Alcalà i Torreblanca, molts dels afectats ja no estaven en l'estació perquè es van desplaçar fins a València pels seus propis mitjans.
Renfe va voler arreglar el problema i va poder agreujar-ho encara més, perquè va permetre que a l'autobús pujaren els viatgers gratis, però sense que se'ls lliurara cap bitllet, alguna cosa “totalment irregular i temerari perquè en cas d'accident el segur de viatgers en carretera és el propi bitllet”.
Segons les denúncies rebudes pels edils socialistes, la situació, a més de caòtica, va ser indignant, perquè en les estacions de Renfe es va impedir pujar al tren a persones que ja havien pagat el seu bitllet. A més, els vagons no eren els habituals d'un Regional, sinó de trens de rodalies.
Davant aquesta situació, el tinent d'alcalde de Vinaròs, Guillem Alsina; l'alcaldessa de Benicarló, Xaro Miralles; la portaveu municipal socialista de Peníscola, Isabel Esbrí; l'alcalde de Santa Magdalena de Pulpis, Sergio Bou, el portaveu socialista d'Alcalà de Xivert-Alcossebre, Joan Ronchera, i l'alcaldessa de Torreblanca, María Josefa Tena, volen mostrar la seua indignació amb el Govern del PP perquè “no és de rebut que en la primera cambra de segle XXI es donen situacions tan vexatòries per als usuaris d'un servei públic”.
Per cert, els qui van poder pujar al tren van haver de fer tot el trajecte dempeus, sense poder asseure's.
Rodalies
I és que plou sobre mullat, perquè el trasllat dels estudiants del Baix Maestrat fins a Castelló i València seria molt més fluït i ordenat si el Govern de Rajoy es prenguera de debò els problemes de connectivitat i posara en servei la línia de Rodalies entre Castelló i Vinaròs,“alguna cosa que veiem que el PP no pretén fer”.
Amb la seua manera de procedir, “queda clar que Rajoy passa de la província de Castelló i de les Rodalies a Vinaròs, no solament perquè no posa diners damunt de la taula per a implementar el servei, sinó perquè segons es publica avui, els sindicats ferroviaris denuncien que a la Comunitat Valenciana existeix una alarmant falta de maquinistes de Rodalies de Renfe”. Alguna cosa que succeeix per la “salvatge política de retallades practicada durant anys per Rajoy que, a més, es nega a cobrir les places que van quedant vacants per les jubilacions que periòdicament es produeixen”.
La Generalitat Valenciana realitza el quart major esforç econòmic i pressupostari en educació per a mantenir la despesa per alumne proper a la mitjana autonòmica, una qüestió que des del Consell relacionen amb l'infrafinançament del País Valencià. En concret, la despesa per alumne valencià és de 4.494 euros, per sota de la mitjana del conjunt de l'Estat: 4.691 euros.
Solament Múrcia, Andalusia i Euskadi dediquen més recursos propis que el País Valencià a educació i, "malgrat açò, els valencians estan a 4,5 punts de la mitjana autonòmica i a més de 15 punts de comunitats sobrefinanciadas", denuncia la Conselleria d'Hisenda en un comunicat.
Aquestes són algunes de les conclusions que s'extrauen del primer número de 'Papers de Finançament', una sèrie de documents tècnics i d'anàlisis, fruit de la col·laboració de la Conselleria d'Hisenda amb l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), l'objectiu del qual és promoure el coneixement de les repercussions per al País Valencià de la distribució de recursos derivada del sistema actual de finançament.
Des del departament que dirigeix Vicent Soler assenyalen que "encara que la Comunitat Valenciana fa en educació un esforç financer superior al de la majoria de les comunitats –destina el 28,2% dels seus ingressos no financers a serveis educatius–, l'infrafinançament que pateix determina que els recursos amb què compten els alumnes valencians no aconsegueix la mitjana per alumne d'altres comunitats".
L'estudi revela, així, com "el sistema de finançament resulta fonamental per a la sostenibilitat de l'estat del benestar" i que serveis públics com l'educació "es veuen greument afectats per la insuficiència de recursos del model".
Per a Hisenda, aquesta anàlisi "deixa en evidència les grans diferències entre les regions quant al nivell de despesa educativa per alumne", la qual cosa "qüestiona la igualtat d'oportunitats en l'accés dels joves residents en cada comunitat als serveis educatius i llança dubtes sobre la solidaritat entre territoris existent a Espanya".
El document recorda que, tal com arreplega l'Informe del Comité d'Experts per a la Reforma del Finançament Autonòmic, l'actual model de finançament "no proporciona recursos suficients a les comunitats autònomes per a cobrir la despesa en serveis públics fonamentals".
Bretxa de més de 13.300 milions
De fet, segons l'informe, la suma de tots els recursos que el sistema actual aporta per a serveis públics "no cobreix la despesa efectiva". Els experts estimen que la bretxa és de 13.343 milions d'euros, prenent com a base les dades de 2015.
L'anàlisi de la Conselleria i el IVIE certifica que les comunitats que compten amb recursos superiors a la mitjana realitzen una despesa en educació també major. No obstant això, "hi ha autonomies infrafinançades que s'acosten o aconsegueixen la mitjana de despesa per alumne mitjançant un major esforç", subratlla el document. És el cas del País Valencià, Andalusia i Múrcia.
D'aquesta manera, des d'Hisenda recalquen que la causa "no és l'esforç financer que realitzen, sinó el finançament de què disposen que, en termes generals, determina la inversió per alumne". "Les comunitats que gasten més per alumne no sobreïxen en esforç financer", constata l'anàlisi.
El Pais Valencià solament està superat en esforç inversor en educació per Múrcia, Andalusia i País Basc, la qual cosa –segons l'estudi– el permet situar-se en valors propers a la mitjana, amb la finalitat de "minimitzar les conseqüències de l'infrafinançament en la formació dels joves valencians".
Pel que fa a la seua situació respecte a altres territoris, el valencià es troba 4,2 punts per sota de la mitjana, si bé està a més de 15 punts d'algunes de les millor dotades pel sistema de finançament de règim comú (Astúries, Galícia i Cantàbria) i a una distància molt superior d'Euskadi, fins a 34 punts.
Segons el document, l'esforç en educació "resulta major no per gastar més", sinó perquè "els seus ingressos no financers són menors, com a conseqüència del maltractament que rep del sistema de finançament".
1.800 € menys de mitjana per alumne que Euskadi
El document també repassa l'evolució de la despesa educativa al País Valencià en centres públics i concertats entre 2003 i 2015, que inclou una fase de creixement fins a 2009 i una altra d'ajust.
Recalca que, en 2015, "la despesa en educació de la Comunitat Valenciana va ser el mateix que en 2003". D'aquesta manera, el nivell de despesa per alumne matriculat s'ha mantingut "pròxim a la mitjana de les comunitats autònomes de règim comú, però ha perdut el lleuger avantatge que posseïa al principi del període".
"La seua distància amb les forals, com Euskadi, era i és substancial: uns 1.800 euros menys per alumne de mitjana en el període considerat", il·lustra l'informe, que conclou que "gràcies al major esforç financer realitzat per la Generalitat, l'accés dels joves valencians als serveis educatius està pròxim a la mitjana".
Ara bé, "està allunyat de les oportunitats que gaudeixen els ciutadans que resideixen en les comunitats que compten amb més recursos dels sistemes de finançament, comú o foral".
Per tot açò, "alguna cosa falla" per a la secretària autonòmica de Model Econòmic i Finançament, María José Mira, que ha denunciat "una vegada més" l'actual sistema de finançament autonòmic "a favor de l'Estat i en contra dels cinc milions d'espanyols que vivim a la Comunitat".
"Em negue a acceptar que els nostres fills tinguen menys oportunitats educatives que els de altres espanyols pel simple fet d'haver nascut en una altra comunitat", ha reivindicat, per a apel·lar al fet que "la qualitat del sistema educatiu valencià siga referent". I ha reblat: "Han de donar-nos el que ens correspon, ni més ni menys".
La Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural ha prorrogat un total de 13 dies el període de prohibició de les cremes agrícoles a menys de 500 metres de terrenys forestals al País Valencià. El termini, iniciat l'1 de juny i que acabava el 16 d'octubre, s'amplia fins a diumenge que ve 29 d'octubre.
Així queda recollit en una resolució de la direcció general de Prevenció d'Incendis que es publica aquest dilluns, 16 d'octubre, en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV). Aquesta ampliació del període respon a les condicions especials de perill d'incendis que, com assenyalen des de la Conselleria de Medi Ambient, provoquen l'absència de precipitacions, acompanyada d'elevades temperatures.
Segons dades de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), el passat mes de setembre va ser el nové més sec des de 1950 i el segon més sec dels últims 30 anys, després de setembre de 2013. Per açò, el departament que dirigeix Elena Cebrián estima que les condicions de perill d'incendis no han remés prou i que, per a aconseguir una prevenció més eficaç dels incendis forestals, s'ha d'ampliar el període de restricció de cremes.
A més d'aquesta mesura, queden en suspens fins al 29 d'octubre els plans locals de cremes que contradiguen l'establit en aquesta resolució, excepte els de regulació especial per al període comprès entre l'1 de juliol i el 30 de setembre.
Els agents mediambientals també van a dur a terme un reforç d'informació i accions preventives, tant a usuaris de zones forestals com a aquells que es troben a menys de 500 metres.
La secretària de Relacions Institucions del PSPV-PSOE en la província de Castelló, Estíbaliz Pérez, diu que “l'autopista AP-7 l'han pagat els nostres avis i els nostres pares i ara Rajoy, Bonig i Barrachina i tot el PP pretenen que la seguisquen pagant els nostres fills”. Considera que “estan en joc la nostra dignitat, les nostres butxaques i la nostra seguretat vial”.
15/10/2017. La secretària d'Infraestructures del PSPV-PSOE en la província de Castelló, Estíbaliz Pérez, fa una crida als partits polítics, alcaldes de la província de Castelló, associacions de transportistes per carretera, associacions d'automobilistes, associacions de veïns, associacions del sector de la discapacitat i al conjunt de la societat, perquè alcen la seua veu “contra l'últim atropellament que anuncia el Partit Popular contra la província de Castelló: el peatge suposadament bla de l'autopista a partir de 2020”.
Als socialistes ens sembla “un autèntic destarote, un desaforament, perquè els castellonencs portem 50 anys pagant l'autopista; l'han pagat els nostres avis i els nostres pares i, ara, Rajoy, Isabel Bonig i Miguel Barrachina pretenen que la seguisquen pagant els nostres fills”.
Estíbaliz Pérez considera que “ja està bé d'atropellaments, els castellonencs volem ser ciutadans de primera, amb els mateixos drets que gaudeixen els nostres compatriotes d'altres comunitats autònomes”.
La portaveu socialista i també alcaldessa d'Almenara creu que en aquest anunci de Barrachina “hi ha gat tancat, pensem que el que el PP està fent és preparar-nos el cos per a, a la fi de 2019, quan vença l'actual concessió, explicar-nos que hem d'engolir-nos un altre gripau, el d'un nova concessió de l'autopista a una empresa amiga del Partit Popular”.
Per aquesta raó, “fem una crida al conjunt de la societat perquè alce la veu contra aquest nou atac del Govern del PP a la província de Castelló” perquè en opinió del Partit Socialista “hi ha moltes coses en joc: la dignitat dels castellonencs, que no han de ser els eterns pagans; la de les seues butxaques i, per descomptat, la seguretat vial, perquè tots sabem que la N-340 i la carretera de l'aeroport (CV-13) van saturades i són vies molt perilloses”.
Estíbaliz Pérez ha lamentat finalment que el president provincial del PP a Castelló, Miguel Barrachina, es preste “a fer el el gran paper d'anar llançant xicotetes pildoritas en forma d'anuncis, perquè en aquesta terra ens anem fent una idea de la qual se'ns ve damunt; ja veiem el paper que el PP de Rajoy té guardat per a Barrachina: el del treball brut”.
El socialista Evaristo Martí assenyalant la Sénia amb Rossell, el poble on és alcalde, als seus peus. / Miguel Lorenzo
CRÒNIQUES VALENCIANES
Baix Maestrat, on el silenci parla
Fem cap a Rossell, la Jana, Canet lo Roig, Traiguera i Vinaròs per copsar els ànims d’alcaldes i veïns. Lluny del soroll de València i d’Alacant, hi imperen la calma i alguns sentiments contradictoris.
Diuen que, al Maestrat, el silenci parla. Que ho fan les fulles en caure de l’arbre, les pedres dilatades per la calor i, és clar, el vent quan bufa. Les oliveres que poblen aquest entorn també parlen d’una vida mil·lenària, fins al punt que arreu del planeta no hi ha una concentració d’oliveres monumentals tan rica com la del Montsià i el Baix Maestrat, dues comarques separades per la frontera catalano-valenciana però amb una fesomia homologable.
“Frontera? Jo mai no he pronunciat aquesta paraula per referir-me al nostre territori! Vols dir que aquí hi ha cap frontera?”, demana Evaristo Martí,alcalde socialista de Rossell des de ja fa 18 anys.
“No és una frontera, sinó un pont, un simple pont!”, exclama tot seguit. I per constatar-ho, no dubta a pujar fins a l’ermita de Sant Marc, situada a 565 metres d’altitud, i assenyalar cap a l’esquerra.
—Veus? Allò del fons és la Sénia, i les cases que hi ha tot just al davant, al costat de les fàbriques, les Cases del Riu, una pedania de Rossell. Estan separades per un pontet.
L’alcalde no amaga la seua “preocupació” pel moment present, “perquè els vincles són enormes”. I n’enumera alguns, com ara la vuitantena d’alumnes de Rossell que cada dia acudeixen a l’institut de la Sénia; la gent que està casada amb catalans o catalanes; els que treballen a l’altra banda del riu, hi tenen comerços o hi van al metge... No debades, fins que no va inaugurar-se l’hospital de Vinaròs, el 1992, la majoria de la gent de la comarca naixia al de Tortosa, que quedava bastant més a prop que no el de Castelló de la Plana. “La meua dona treballa a l’institut d’Alcanar i els meus fills entrenen a la Sénia i pertanyen a la Federació Catalana de Futbol”, resumeix des de l’experiència personal Martí, que encara afegeix un altre element vertebrador, en aquest cas de caire místic: el Bisbat de Tortosa, on són adscrites les 47 parròquies del Baix Maestrat i els Ports.
“Trobo que la independència de Catalunya no afectaria les relacions humanes, ens uneixen llaços afectius de fa molt de temps”, pronostica l’alcalde de Rossell, que aposta pel “diàleg” com la via per arribar a una “entesa”, alhora que condemna la “violència” i la “judicialització” del conflicte.
Per això el neguitegen alguns comentaris en contra de la Guàrdia Civil que ha llegit aquests dies a Facebook. A la població hi ha una caserna de la Benemèrita, amb quatre membres del cos armat que vetllen per la seguretat dels veïns: “Són uns agents andalusos que conviuen de fa molt amb nosaltres, amb dones i fills perfectament integrats”, explica Martí, “és la primera vegada que es respira una certa tensió”.
Empresari del moble i secretari general del PSPV-PSOE de Ports-Maestrat, el primer edil de Rossell percep “una joventut més escorada cap a posicions independentistes que no la gent gran”. No amaga la seua decepció —“sento tristor”— i urgeix a “bastir ponts”. “Si els de Madrid i els de Barcelona no seuen a parlar, no hi haurà una sortida... Potser caldria reconèixer la singularitat catalana, concedir-los un concert com el basc i estendre’l també al País Valencià”, remata.
Com la Jonquera i el Pertús
Al bell mig de la Jana, a la plaça Major, s’erigeix l’església de Sant Bartomeu, d’unes dimensions considerables. Al carrer del costat, el dels Frares, la silueta imponent d’un forn gegant de mitjans segle XVI que encara funciona. I a la porta de l’Ajuntament, una bicicleta sense nugar. Ben mirat, qui hauria de furtar-la?
Ací no es veuen banderes a les balconades, com sí que passa aquests dies a tantes i tantes ciutats del País Valencià. Els seus 700 habitants s’ho miren amb la mateixa calma que respiren.
“Hi ha posicions enfrontades, com pertot arreu, però al darrere no hi ha l’anticalanisme”, raona Domingo Tolós, l’alcalde des de 2015 en representació de la coalició Compromís. Fuster de professió, pertany al Bloc Nacionalista Valencià des de 2010 i confirma la tendència a circular cap al nord: als cinemes d’Amposta, a la inspecció tècnica de vehicles (ITV) de Camp-redó o a les bodes, batejos i comunions de Sant Carles de la Ràpita, “perquè nosaltres no fem les celebracions a Vinaròs ni a Peníscola”
Domingo Tolós, alcalde de la Jana en representació de Compromís. / Miguel Lorenzo
Tolós és una dels milers i milers de persones del Baix Maestrat nascudes a Tortosa. Assegura que, al bar del poble, Catalunya no genera grans debats. “És clar que se’n parla, però no provoca les discussions que sí que he presenciat aquests dies a la Ràpita”, matisa.
“Em preocupa l’actitud del Govern de l’Estat espanyol, em fa pànic què puga passar pròximament”, continua l’alcalde. “El poble català té molt de seny, sap fer les coses com toca i sempre ha primat la paraula i el diàleg, però les declaracions de [la vicepresidenta espanyola] Soraya Sáenz de Santamaría i de Rafael Hernando [portaveu del PP al Congrés dels Diputats] o segons quines mentides que escampen els mitjans de comunicació espanyols no fan presagiar res de bo”, expressa. En aquesta línia, lamenta el discurs que el rei Felip VI va pronunciar dimarts de la setmana passada, que a la Jana no van poder seguir en directe.
“A les 9 en punt va marxar la llum de tres o quatre pobles, entre els quals el nostre”, riu. “Però l’he escoltat parcialment en diferit i no hi he advertit cap novetat: moltes referències al marc constitucional i cap ni una als ferits de l’1 d’octubre per culpa de l’actuació desproporcionada de cossos i forces de seguretat”. “Havia de posar una mica de llum al final del túnel i no va desmarcar-se del guió del PP. Ja m’ho penso, que li van escriure el discurs, cosa que em fa sentir vergonya. No em veig representat per aquest senyor”, sentencia.
Tolós, de fet, reclama que es respecte el “dret d’autodeterminació”, que hauria d’estar reconegut a “l’Europa dels pobles cap a la qual caminem”. I, en cas d’independència, tampoc creu que canvie gaire la relació amb els veïns del nord. “O és que la Jonquera i el Pertús viuen d’esquena pel fet de formar part d’Estats diferents?”, interroga. “Canviaria la nacionalitat, però no allò que ens uneix”, diu.
PP i Podem, tan a prop i tan lluny
Canet lo Roig és una illa enmig del Baix Maestrat. Una illa, literalment. Per anar-hi, cal fer-ho a propòsit, perquè la resta de carreteres passen de llarg. Potser és gràcies a això —a la menor exposició a la contaminació— que les oliveres de Canet gaudeixen de fama mundial. Un autèntic privilegi per als sentits.
El hall de l’Ajuntament n’ofereix un tast. Està decorat amb fotografies dels arbres monumentals del municipi, alguns dels quals han obtingut primers premis. “Veritat que són preciosos?”, pregunta i contesta l’alcaldessa, María Ángeles Pallarès, amb carnet del PP.
“Som terra de cruïlla i compartim moltes coses”, avança mentre acomiada l’alcalde de Sant Rafel del Riu, amb qui estava reunida. “Precisament, aquest diumenge [diumenge passat, per al lector] ens apleguem al Tossal del Reigent de l’Aragó, Catalunya i la Comunitat Valenciana, tal com fem cada any”. Ubicat a la part catalana dels Ports, a 1.350 metres sobre el nivell del mar i en plena cruïlla del Matarranya, el Montsià, els Ports i el Baix Maestrat, el Tossal té un valor simbòlic important.
“Sembla mentida que els alcaldes d’una mateixa comarca —ni que siguen del mateix partit— no es parlen entre ells, com de vegades he comprovat a Alacant. Aquí, en canvi, els de tots els pobles ens duem la mar de bé!”, emfasitza Pallarès. I com a mostra, un botó: la Taula del Sénia, mancomunitat on són adscrits 15 municipis valencians, nou de catalans i tres d’aragonesos. Fa 11 anys i mig que existeix, amb gran vigor.
L'alcaldessa de Canet lo Roig, María Ángeles Pallarès, del PP. / Miguel Lorenzo
“L’assessor fiscal de Canet és d’Alcanar, els meus fills van a la piscina de la Sénia i gairebé tot el turisme que tenim és català... Mira, el meu primer nòvio va ser un català!”, evoca l’alcaldessa per remarcar la fluïdesa de relacions.
“Als bars i els carrers no, però a Facebook alguna gent del poble ha radicalitzat la seua posició sobre el tema, i la situació ja és extrema: o juguem tots o trenquem la baralla”, rebla Pallarès, per a qui el Govern català “ha fet la seua, imposant un model al conjunt de la societat, encara que no disposava d’una majoria clara al darrere”. Ara bé, tampoc no eximeix de responsabilitat l’executiu de Mariano Rajoy, perquè “podria haver permès una consulta no vinculant, amb observadors, que permetera conèixer l’opinió de la gent, i més endavant, si el resultat haguera estat positiu, celebrar un referèndum amb garanties plenes”.
Tot plegat mitjançant una reforma de la Constitució, que, segons ella “no és inamovible”. “Ja han transcorregut 39 anys de la seua aprovació, la vida evoluciona molt ràpidament i no podem quedar-nos aturat en el res no es toca”, afirma. “Si no, Catalunya i Espanya semblen abocades a un divorci total”, avisa.
De qualsevol manera, la idea d’una Catalunya independent no entra en el cap de María Ángeles Pallarès. “No, no m’ho imagino... Com hauria d’haver-hi aquí una frontera? Però si n’hi hagués, suposo que mantindríem el contacte i que duríem a terme les mateixes activitats que ara”.
“La frontera sempre ha estat una terra d’oportunitats, la benzina acostuma a ser més barata, mirem-ho així”, deixa anar amb un somriure a la boca Enric Pla. Professor d’institut, milita a Podem i és l’alcalde més important de la formació al País Valencià. De fet, després dels primers edils de les grans ciutats governades per plataformes afins —Madrid, Barcelona, Badalona, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol—, es podria afirmar que es tracta d’un dels alcaldes més rellevants de Podem.
Vinaròs és la capital del Baix Maestrat i compta prop de 30.000 habitants. Tal com afirma Enric Pla, està "a zero quilòmetres de Catalunya”, un element que possibilita de veure les coses des d’un altre angle. “A Múrcia o Jaén la independència de Catalunya es percep com quelcom més dramàtic que no aquí”, exposa tot just abans de certificar que les relacions amb els veïns del nord són “molt i molt intenses”.
“Com que al País Valencià l’anterior Govern no convocava oposicions, molts professors van marxar cap a les Terres de l’Ebre, on actualment la meitat dels docents són valencians”, explica Pla. La barreja, per tant, és gran, igual com al grup de WhatsApp que comparteixen els alcaldes de la Taula del Sénia, on els esdeveniments de Catalunya, segons confessa, es viuen “amb expectació però sense dramatisme”.
Alguns dels principals protagonistes del procés, per cert, són oriünds de la zona. És el cas de Carme Forcadell, la presidenta del Parlament, natural de Xerta; de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda del Govern català detingut el 20 de setembre a fi de desactivar el referèndum, que és de la Ràpita, mentre queGermà Bel, diputat de Junts pel Sí nascut a les Cases d’Alcanar —la frontera costanera amb el País Valencià—, va estudiar a l’institut de Vinaròs. A més de cognom, Bel és el nom d’un municipi del Baix Maestrat situat al costat de Rossell.
Enric Pla, de Podem, és l'alcalde de Vinaròs, la capital del Baix Maestrat. Apareix fotografiat a la porta del consistori que governa. / Miguel Lorenzo
“No cal patir”, assenyala l’alcalde de Vinaròs, “perquè malgrat els desajustaments inicials, una Catalunya independent no seria Albània ni Afganistan, sinó un dels països més civilitzats i moderns d’Europa”. Fet i fet, Pla troba que “sentimentalment, la llunyania existent sembla irreversible, i la política lamentable practicada pel senyor Rajoy en té molta culpa”. Uns retrets que fa extensibles al monarca: “Als escacs, quan mous la fitxa del rei vol dir que estàs perdent la partida”.
Per aquesta raó, el primer edil vinarossenc posa com a paradigma “els governs conservadors d’uns altres països que han transitat cap a processos negociats” i anima l’Estat espanyol a prendre aquesta direcció sota l’argument que “la gent no vota igual en un moment de molta excitació que quan té la certesa que el seu vot resulta vinculant, perquè llavors l’envaeixen totes les pors”. Pla no descarta una oferta de “pacte fiscal” que “li faça replantejar-se les coses al PDCat”.
‘Lo’ parlar no val diners
La llibreria de Mariola Nos és un museu. Un museu en el sentit ampli de la paraula: per la decoració exquisida i perquè la part superior alberga una sala d’art, ni que siga petita. Ubicada al cor de Vinaròs, hi predominen els llibres en català. La seua impulsora no se n’amaga gens i ha adoptat el domini .cat al seu web. Entre els seus clients fidels, n’hi ha uns quants de l’altra banda del Sénia: d’Alcanar, de les Cases, d’Amposta...
“Aquí tot està molt barrejat, el mestissatge és ben evident”, comenta asseguda en una butaca de la seua botiga. “Abans se sentia parlar dels Països Catalans, però tants anys de PP a la Generalitat, es noten”, prossegueix. Dit això, “a la comarca, l’anticatalanisme no funciona, el PP d’aquí mai no l’ha fet servir, tothom entén que som més aviat germans”. Per contra, la direcció autonòmica de la formació va mostrar-se molt crítica amb la cadena humana de la Diada de 2013, que va ultrapassar els límits de Catalunya i va endinsar-se a Vinaròs.
“Mig Vinaròs hi era”, evoca Nos, una partidària aferrissada del “dret de decisió del poble català” que qualifica de “barbaritat” l’actuació policial de l’1-O. No obstant, a les finestres de la població no pengen banderes estelades ni espanyoles. Segons ella, “perquè aquí la gent s’estima més d’expressar-se a les xarxes socials”.
Mariola Nos a les escales de la seua llibreria, que porta el seu nom i està ubicada al centre de Vinaròs. / Miguel Lorenzo
“La independència de Catalunya no ens afectaria especialment”, subratlla aquesta llibretera. “Escolta, viuríem al costat els uns dels altres, igual com ara, que no s’emporten Catalunya i els catalans a una altra banda!”, conclou irònicament.
És, si fa no fa, la mateixa ironia que destil·la Ramon Mampel, secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders, popularment coneguda com la Unió. Una organització agrària valenciana de caire progressista molt arrelada al Baix Maestrat. Mampel, bonhomia en estat pur, un enamorat del seu entorn agrícola i paisatgístic, que s’esforça a preservar i acaronar, en parlar de Catalunya no pot evitar de recordar les paraules de son pare: “Loparlar no val diners i pots arribar a entendre’t”.
“El problema és que s’ha perdut massa temps... Com han de seure a parlar ara?”, pregunta en referència implícita a Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. “S’ha arribat massa lluny i no serà senzill fer marxa enrere”, es plany.
“La varietat d’olivera farga és característica del Montsià i del Baix Maestrat; l’oli i les garrofes, ens les compren a Tortosa; anem a les granges integradores de porcí i de pollastre catalanes; les parets de pedra en sec són idèntiques; la domesticació del territori, també; la jota és la mateixa; els grups musicals són una mescla d’intèrprets catalans i valencians...”, detalla Mampel amb el seu coneixement mil·limètric de l’hàbitat.
Ramon Mampel, secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders, en un dels camps de Traiguera, plens d'oliveres mil·lenàries. / Miguel Lorenzo
“Si la vaca és dalt del Montsià, aquí plourà”, resa la frase feta parida per la saviesa popular. La “vaca” és un núvol de característiques especials que apareix de sobte, com si fóra un barret, dalt de la serra que dóna nom a la comarca adjacent i que s’observa amb claredat des dels camps de Traiguera, d’on és Mampel i on cultiva els seus camps. De fet, malgrat les dues hores d’anada i dues més de tornada que el separen de València, dorm cada nit a casa. El càrrec de secretari general de la Unió no l’ha fet distanciar-se del poble.
“Conec exalcaldes catalans de la UCD que volen votar i no els deixen”, fa saber. “A mi no m’agradaria que es produís un trencament, però alguna cosa haurà de canviar... O és que no es pot reformar una Constitució que ja té 40 anys? Si en passar la dictadura vam ser capaços d’arribar a una entesa, tot i que hi havia unes diferències ideològiques molt més grans, per què no intentar-ho ara?”. Siga com siga, Mampel no ha detectat més visceralitat aquests dies. “És que aquí la gent és molt tranquil·la”, conclou.
Bon amic seu, l’economista reconvertit a llaurador Hilari Jaime, de Canet lo Roig, torna del camp amb cara de preocupació. “A Madrid fugen del diàleg, és una cosa incomprensible; i si no parlen, com han d’arribar a cap acord?”. Una pregunta més que resta surant en l’aire, com tantes altres.
Jaime, que té una filla estudiant la carrera de biologia a Girona, no es considera independentista ni nacionalista. “Ni nacionalista català ni nacionalista espanyol, eh! Tanmateix, sembla obvi que hi ha un fets nacionals que caldria respectar, i, com que parlem d’un problema polític, requereix una eixida política, pactada”.
Hilari Jaime, llicenciat en economia i llaurador, veí de Canet lo Roig. / Miguel Lorenzo
“Si us adoneu, els polítics han fet deixadesa de les seues funcions, i un problema de tal magnitud no pot resoldre’l la gent del carrer”, s’enerva. I de seguida rebaixa el to, ho contempla tot amb perspectiva i no hi veu tants inconvenients.
—Si es trenca Espanya, aquí no es trencaria res. Aquí la relació és fluida i ho continuarà sent. El tracte personal sempre ha estat fantàstic. Aquí no hi ha antivalencianisme ni anticatalanisme.
I marxa al camp, on no fa soroll. Només el de les pedres, els arbres i el vent. •
